Un poema molt representatiu de la literatura matriarcal reflectida en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, del poeta de Rupit, és “M’agrada”(p. 41), en què exposa molts detalls de la vall i, sobretot, la maternitat (la qual ell enllaça amb la Mare Terra i amb l’educació fruit del contacte amb la natura i d’una actitud receptiva, afectiva i com la del nen que escolta l’àvia). Cal dir que, aquesta manera de respondre, no abraça la prepotència, ni intenta, inicialment, traure’n suc per a profit d’una minoria privilegiada legalment i no vernacla. En primer lloc, exposarem els versos:

“M’agrada pujar a la muntanya més alta

i veure la terra mansoia sota els meus peus,

sentir l’oreig que em besa a cada galta

i esguardar eixa contrada sarguida de conreus.

M’agrada escoltar embadalit la lletania

d’una font ben generosa, un dia cap al tard,

sentir dels ocells i del vent la companyia

i dins d’aquest silenci,  quedar-m’hi endormiscat.

M’agrada restar assegut sobre una penya

i veure el llamp esquinçar la negra nit.

El llibre de la Natura, quant t’ensenya!

És la millor escola per aprendre-hi un nen petit.

M’agrada anar a dormir quan la jornada ha sigut forta,

m’agrada fer l’amor si aquest és correspost,

m’agrada no tenir mai tancada la porta:

Qui pot robar-me els sentiments del cor?”.

Com podem veure, en els primers versos, no uneix tenir la terra sota els peus del poeta…, com ara, amb explotar-la, ans a poder captar lo que eixe punt geogràfic li permet, com si ell fos una àguila enmig d’una vall. 

En la segona estrofa, apareix la font (de vida, la mare) i la fa generosa…, junt amb la vesprada (u dels moments femenins del dia), aus, el vent (les tendències) i el silenci (la contemplació). I, més encara: comenta que li complau escoltar (un detall propi dels Pobles matriarcalistes).

A continuació, copsem que la dona (la penya, tel·lúrica) li dóna força i que, a més, ell no intenta (ni es proposa) badar-la, ni fer-la miques. A banda, agraeix una miqueta de llum en l’obagor de la nit, això és, un xic (com a mínim) d’esper.

Igualment, Miquel Banús i Blanch considera que la relació amb la Natura és la millor manera d’aprendre per a la vida.

Afegirem que, de fet, els llauradors hi empiulen molt. Com a exemple, alguns dels trets que ens han comentat sobre ells són la seua naturalitat (les coses, com són) juntament amb la bonesa, que no van amb dobles intencions, ni amb la hipocresia, el seu realisme, que ensenyen mitjançant comparacions amb la natura, que confien que la llavor colgada done els seus fruits, que ens diuen que les coses tenen un procés i que cal tenir paciència, que fan les coses pas a pas. Àdhuc, ens han adduït que n’hi havia que deixaven una part de la collita, no sols per als pobres, sinó, igualment, per als animalets (com ens digué, pel 2010, un amic valencià molt coneixedor de la cultura colla), etc.

En eixe sentit, també es plasma el matriarcalisme, com un estil de vida en què se cerca la moderació: 1) una bona nit després d’una jornada forta, 2) una sexualitat en què el bon cor és present i no, com ara, acompanyat d’intents de sotmetre l’altra banda (propi de les actituds patriarcals), 3) estar oberts a tots i l’hospitalitat al necessitat (encara que ho siga només un moment) i, òbviament, 4) protegir el cor, els sentiments, el nen psicològic que encara conserven les persones que, fins i tot, amb més de noranta anys, estan creatives (però que no abracen l’elitisme).

No debades, en una composició posterior, “Records d’infantesa” (p. 44), escriu sobre sa mare i la costura, en lloc de parlar sobre persones molt famoses, junt amb els gatets, o siga, ens evoca exemples de la senzillesa en la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.