Continuant amb la pedagogia matriarcal reflectida en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, cal destacar el poema “El meu dia de pluja” (p. 25), el qual, personalment, em recordà el meu joc preferit: volar un catxirulo, en què la mare toca els peus en terra i enllaça amb el fill (el cor) i fa que el nen tinga sentiment de pertinença a la terra. Així, posa que

“Tothom en pateix o gaudeix d’un dia de pluja,

la llum fa cara trista pel sol amagat,

però a la vida no li falta la llum,

la resplendor reeixirà quan l’aigua hagi amarat la terra”.

 

Per tant, trau el tema de l’esperança.

No obstant això, el poeta connecta amb la realitat:

“Els fruits dels arbres necessiten pluja i sol per madurar.

(…) Les meves tristors són pluges quan la raó no entén les emocions,

la vida les necessita,

les meves alegries són llum

quan la intel·ligència i passió coordinen.

Les passions reviuen l’existència dels humans

si la intel·ligència raona la seva presència.

La passió i la veritat,

són pluja i llum,

creen la imatge artística de cada identitat”.

 

Quant a aquests versos, direm que algunes de les persones més ponderades i més realistes que hem conegut, estaven molt en contacte amb la terra, eren llauradors o havien estat prou vinculades amb lo tel·lúric en algun moment de la vida que els havia deixat empremta. Com a exemples, Joan Sala Vila (de xiquet) i ma mare (fins i tot, en la jovenesa, malgrat que, fins als dotze anys, visqués en la ciutat de València i, puntualment, anàs al poble dels seus pares). Sovint, se les considera franques, sinceres, que no dissimulen, que presenten les coses com són.

En aquest fragment, simbòlic, podríem introduir la mare (la veritat, la intel·ligència proporcionada més per les vivències i pel pas dels anys que pels llibres i per la instrucció escolar) i el fill (la passió, la llum, l’esperança).

Per això, en estar ben coordinades per la mare, es crea la identitat de què parla i no un titella a mercé del primer que li tracte de vendre una ideologia, una moda o un missatge alliberador o patriòtic o, en el cas contrari, popular (amb el mot, utilitzat per moltes ideologies, de “poble”).

Aquesta connexió terra (realitat) i vent (il·lusió) permet que les persones se senten part de l’indret on viuen i, de pas, que hi acampe un projecte que puga influir en l’esdevenidor d’altri.

No debades, en el darrer vers, indica que 

“El meu dia de pluja també és poesia”.

 

Per consegüent, Joan Sala Vila procura aprofitar els dies de la vida i, més encara, en la seua vellesa (el publica amb noranta anys).

Una altra composició amb molts punts en comú, i en la mateixa obra, és “Sentir la veu de la gent” (p. 53):

“Escoltar com qui sent ploure,

mofant-se de la paraula de l’altre,

porta segell inhumà”.

 

¡Quantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 escoltaven, fins i tot, els nens (de manera semblant a aquell amic castellanoparlant i nat en 1918, qui obria els braços a un xiquet de pocs anyets que se li acostava acompanyat d’una dona d’uns seixanta anys o uns quants més), en lloc de deixar en evidència ningú, ni de menysprear!

En el moment d’escriure aquestes línies, 10 de novembre del 2024, tinc dos amics nascuts en 1929 que són catalans, catalanoparlants i amb bona avinença amb persones de totes les edats. A més, u dels dos (Ricard Jové Hortoneda), la vespra, en un correu electrònic relacionat amb l’abat Aureli Ma. Escarré (del Monestir de Montserrat), ens comentava “Enyoro aquells temps de lluita. Ho podia fer. Ara no puc fer res, però tu i uns quants més m’ajudeu a entretenir la vida i a viure noves experiències”. O quan Pere Riutort (nat en 1935), el 29 de juny del 2019, després de raonar amb ell (cada u exposant temes diferents, però escoltant el proïsme), et diu “Jo he après de tu; tu has après de mi”.

En eixe sentit, el poeta de Granollers promou “la imatge d’un cosmos global de braços oberts”, la qual podríem empiular amb la Mare Terra: receptiva als fills i a la vida i generosa. A banda, addueix que

“Allargar la mà i amb un bes saludar,

dóna a la paraula missatge artístic de pau,

germanor universal lloada per les estrelles.

La paraula de la gent de pau

agermana sol, lluna, estrelles, persones,

corona reina de l’univers la humanitat.

(…) Vull escoltar la veu de tots els humans”.

 

Com podem veure, l’escriptor català trau lo actiu (el sol), lo femení i passiu (la lluna), l’esperança (els estels, els quals podrien evocar-nos el de Nadal, com a guia) i, per descomptat, el terreny, les persones.

Finalment, en línia amb el matriarcalisme, no posa de màxima autoritat una figura masculina, sinó una femenina (la reina, com en algunes rondalles anteriors a 1932, i, això sí, de la Humanitat), com en els Pobles matriarcalistes. En altres paraules, la Mare Terra. I, com el director d’orquestra, el poeta està obert als altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)