Continuant amb l’educació matriarcal, també la copsem en la literatura, com ara, en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila (1929) i publicat en març del 2020. Així, en el poema “Veu invisible” (p. 9), indica que

“(…) la ment,

si para atenció pot aprendre la lliçó,

la lliçó de cada dia.

(…) els sentits li demanen a la ment

traducció del llenguatge invisible del cosmos”.

 

Per tant, per una banda, apareix la part oberta i, per una altra, el cosmos (la Mare Terra), detall que reforça quan, tot seguit, escriu que

“El cor, sense comunió esperit i matèria,

pateix buidors que frenen els seus batecs”

 

i, de pas, trau la importància de la connexió entre lo actiu (l’esperit, que va cap al cel) i la matèria (que toca els peus en terra, la part que, per exemple, escolta). Aquests versos, al meu coneixement, van en línia amb els d’altres poetes d’arrels catalanes nascuts abans de 1920.

Afegirem que, en la composició vinent, altra vegada, captem el tema de lo auditiu i de la disposició a l’obertura i a forjar ponts, dos trets molt en línia amb la pedagogia matriarcal. Es diu “Jo t’escolto” (p. 10) i, així, exposa

“La paraula, pedagoga de la diferència (…).

La paraula defineix les persones.

(…) escolto a tothom (…).

Tenim tots un punt comú, pensem.

(…) L’amor ens fa comprendre l’altre i allargar-li la mà.

(…) A casa meva, l’avi em va ensenyar,

una encaixada de mans és necessari per entendre’ns.

Una encaixada comença escoltant,

escoltar és la sortida de la cursa per la pau.

La pau és convivència dels diferents.

La diferència, l’arc de Sant Martí de la humanitat”.

 

El primer vers podria evocar-nos la frase bíblica “Pels seus fruits, els coneixereu” (Mt 7,16), la qual empiularíem amb el fet que el llenguatge que emprem va molt unit a la manera amb què responem als altres, a la vida i d’actuar. Malgrat això, l’educació que rebé no tractava que fos agressiu, sinó que enllaçàs cor i ment, el jo i els altres, lo passiu i lo actiu, lo realista i lo creatiu. Nogensmenys, el poeta de Granollers prefereix una societat en pro de la convivència, però no política i reglada per normatives legals, sinó amb aliances entre persones i amb la Mare Terra.

És més, en el poema “Caminant vers l’escola de la vida” (p. 15), es plasma que l’educació matriarcal no se centra en saber molt, ni en la memorització de cara a exàmens, ni a proves competitives, ans de cara al demà, a la vida quotidiana i a la formació de la persona (la qual inclou respecte i estima per la terra, per lo maternal, per la Mare Terra que ens aporta vida i a qui hem de tractar bé):

“Els noranta anys arribats,

el camí de l’escola de la vida em dóna noves esperances.

Són molts els entrebancs, les il·lusions són més,

cada instant de vida acarona la intensitat de ser (…).

La llibertat no l’omplen els diners,

l’omplen els desitjos de bona voluntat.

(…) La mà estesa fa noranta anys que busca el seu jo,

temps d’infantesa, jovenesa i d’anys de maduresa

(…) i la imatge acabada, la signarà la germana mort.

Una il·lusió m’esperona”.

 

En el moment d’escriure aquestes línies, 8 de novembre del 2024, puc dir que, quan tens ocasió de parlar i d’escoltar amb persones de més de noranta anys (o, àdhuc, d’escriure’ls, com ara, per Internet) i veus que, amb eixa edat (o més) encara viuen amb esperança, que obrin els braços a generacions més jóvens (fins i tot, a xiquets, possiblement, noranta anys més petits que ells), t’adones de la importància que, per a ells, té la bonesa, el gaudi de la vida, de la natura (la solen concebre com una mare a qui cal estar agraïts i respondre-hi com a una mareta), de ser pacients. I, més encara, agraeixen que, malgrat la seua longevitat, encara hi haja persones molt més jóvens (més de quaranta o de seixanta anys), que estiguen al seu costat i més interessats per lo que cada u de nosaltres pot aportar al proïsme que per afavorir la violència. Molts conegueren l’inici de la guerra (amb sis anys o més).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)