El sentiment de pertinença a la terra en “El blog de la Felicita”, de Felicita Sagrera i Riera. Primer quart del segle XX.
El 28 d’octubre del 2024 trobàrem aquest blog, en què una poetessa nascuda en la mateixa època que Teresa Tolosa Bertran (1920-2004), però en Tordera (el Maresme), i que visqué noranta-huit anys (segons reports del 23 de febrer del 2018 de la web de funeràries “Rememori”), escriu i posa poemes en què es capta el sentiment esmentat. Així, en l’entrada “El meu primer post” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/07/el-meu-primer-post.html), podem llegir
“Agraïment
Catalunya, terra noble, jo et demano
que quan sigui l’hora de l’etern dormir
siguin els teus braços els que m’embolcallin,
i en el teu sòl verge tornaré a florir.
Aquesta terra dolá[1] i brava alhora
que un dia en els seus braços m’acollí,
és la terra que estimo i a tothora
vull cantar a l’aire el que ha fet per mi.
Aquesta terra que en hora llunyana
em donà la pau i tot el benestar,
quan amb desconsol i pena jo buscava
algú que m’ajudés i em donés la mà”.
Per tant, l’escriptora agraeix el favor que havia rebut i, a banda, addueix que defendrà la terra (ací, Catalunya):
“És la terra que estimo, perquè un dia
amorosa i bella m’ho va donar tot;
quan molta enyorança només jo tenia
fins en el seu sòl vaig trobar amor”.
I, així, el contacte de la poetessa amb lo tel·lúric (àdhuc, simbolitzat pel sòl) fa que ella trobe un sentit a la vida i, per això, afig que hi serà fidel, que hi farà costat:
“I amb el sentiment que em vessa de l’ànima
vull dir-ho ben fort, d’amor amarat
no et trairé mai, gloriosa pàtria
i daré la vida per ta llibertat!
Juliol 1990”.
Cal dir que el sentiment de pertinença a la terra és un signe de matriarcalisme i que apareix molt en escriptors casolans, planers (sobretot, a nivell local o comarcal), més que entre lletrats que solen figurar en llibres o en publicacions sobre literatura catalana. Com a exemples, entre els xicotets, hi ha els qui exposen en Internet la seua poesia, com és el cas de Felicita Sagrera i Riera.
En aquesta entrada, la poetessa ho fa amb setanta anys. I… encara en viuria quasi trenta més. Sobre aquest fet, direm que, en el moment d’escriure aquestes línies, 16 de novembre del 2024, un amic (l’escriptor català Joan Sala Vila, nascut en 1929) està en actiu i continua plasmant poemes i altres gèneres literaris.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
[1] Textualment. Potser, en línia amb el verb “Dolar”, el qual figura en el DCVB com “Rebaixar, llevar gruix a un objecte amb un instrument de tall”. O bé en lloc de “dolça”, mot que s’ajustaria prou al missatge del vers.
assemblea-pagesa-6f (1)