Tornant a la casa pairal catalana, en aquest cas, del segle XIX, en l’article “Pairalisme i identitat al segle XIX català: una construcció des de la imaginació literària” (https://journals.openedition.org/catalonia/2464), d’Anna Llovera Juncà i publicat en la web “OpenEdition Journals”, podem llegir que “Carles Bosch de la Trinxeria fa èmfasi, en el pròleg a ‘L’hereu Noradell’ (1889), en un dels puntals del programa cultural de la Renaixença: l’establiment de la identitat catalana”. A banda, “de Bosch de la Trinxeria estableix, de fet, les dues potes sobre les quals es construeix el discurs del pairalisme. D’una banda, la història, el passat; de l’altra, la natura, la terra. I destaca perfectament, programàticament, el lloc que les condensa: la masia”. Açò ens pot portar a unes qüestions: ¿què seria d’una persona, d’una família, d’un col·lectiu, etc., que deixàs arrere la història, que la menyspreàs? Així, entre el 2015 i el 2023, en el País Valencià, hi hagué partits polítics (els quals, clarament, segueixen una política que és més màrqueting que res) dels que s’autonomenen d’esquerres i progressistes, que giraren l’esquena a la promoció de la llengua vernacla, que preferiren lo exòtic (les festes de Reis del 2016 en la ciutat de València, amb el  batle Joan Ribó, amant de la fama), mítings en territori catalanoparlant però fets en castellà (eleccions del 2023) i aliances amb partits espanyolistes (i, per consegüent, patriarcals) que no accepten el dret de la lliure determinació (ni el dret de decidir) dels pobles (el primer dels esmentats, reconegut per l’ONU), però sí el dret d’una dona de decidir el seu futur (com ara, en el tema de l’avortament i en el del divorci).

Continuant amb l’article, quan Anna Llovera Juncà tracta sobre la masia, comenta que, en la novel·la “’La família del Mas dels Salzes’, de Gaietà Vidal i de Valenciano (1880), premiada als Jocs Florals (…), conta la història d’una família catalana exemplar, és a dir, d’una família pagesa que és capaç de conservar i transmetre el sistema pairal malgrat les adversitats que se li presenten”. A més, afig que “La novel·la té una càrrega moral important, que es resumeix amb la frase següent de Llorenç, un oncle capellà de la família: ‘No sóc amic de que els pagesos s’aparten del terròs’”. Per tant, més enllà de si l’autora de la publicació consideraria conservadores aquestes paraules del capellà, copsem el matriarcalisme de l’home: representaria la relació tradicional entre l’Església catalana i la terra, una Església no mística, no castellanista, ni racionalista, sinó, més aïna, naturalista, que empiula amb lo maternal, terrenal.

Igualment, veiem que, en el tema dels costums i de l’antigor, en una novel·la de Josep M. del Bosch Gelabert titulada “Mes memòries (cartes a un amic). Novel·la en prosa catalana” (1882), “dóna fe dels valors que cal mantenir i transmetre de generació en generació, sempre, evidentment, des de la perspectiva rural”, i posa unes línies molt sucoses i que, en el primer quart del segle XXI, encara podíem enllaçar amb dos tipus de personalitat. El primer personatge, amb els qui aproven el model de vida matriarcal; el segon, amb les persones que impulsen el culte a la riquesa, a la ciutat, a eixir molt en els mitjans de comunicació social i que diuen (o escriuen) frases com que les rondalles són estupideses o que això (o allò) és de poble. Com a exemples, escrivim el nom de tres polítics valencians del segle XXI, de la coalició Compromís: Mónica Oltra, Joan Ribó (històric batle de la ciutat de València) i Joan Baldoví (diputat en les Corts espanyoles). Tots tres, de la mateixa corda i amb un estil molt semblant. Diu així:

“– Tenia nostra pàtria costums molt belles en l’antigor, de les quals la família era el centre i l’amistat la ramificació; […] la gent s’estava a casa a cuidar-se de sos negocis i sa família […]; les mares cuidaven més de sos fills […]; el jovent respectava als vells; i vells i joves, rics i pobres, fos tothom de l’estament que fos, al senyalar els rellotges el migdia, s’aturaven, descobrint-se per a saludar a la Verge […].
– Per fortuna, –interrompé En Ramon […]– han desaparegut aqueixes costums, que bé mereixen el nom de ràncies, per a no qualificar-les de fanàtiques: en canvi, els teatres, les reunions, els cafès, són avenços de la moderna civilització que, per lo mateix que distreuen al poble de ses penalitats i afanys, s’han fet necessaris i de tota utilitat”.

Un fanatisme que, en la primera meitat del segle XVIII, amb motiu de la creació de la “Real Academia de la Historia” (1735) i, Felip V de Borbó, en una “Real Cédula” de l’any 1738, relacionava…, com ara, amb l’obscurantisme (*), com tantes vegades han fet els defensors de les idees de la Il·lustració, mitjançant la instrucció primària obligatòria en Espanya (on s’explica la història castellana, però no la de la resta de cultures de l’Estat espanyol), formació amb trets militaristes (com ara, la disposició en les aules) que posa els alumnes sota una formació patriarcal castellanista a què molts polítics catalanoparlants prefereixen tirar terra abans que, com deien, popularment, en temps del folklorista valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), traure les bragues a l’aire o, si més no, dir les veritats (però mai amb intenció de deixar en evidència el proïsme, ni de menysprear-lo). És més: com em digué ma mare el 26 d’agost del 2024 (en nexe amb ma àvia materna, nascuda en 1910), a primeries del segle XX, “Les mestres, en els pobles més xicotets, eren més vocacionals. Ara és més legalista, més de llibre”.

Finalment, direm que la gran majoria de les dones nascudes abans de 1920, i que eren catalanoparlants de segona generació o més, s’identificarien amb el primer personatge, d’acord amb els comentaris que ens han fet sobre temes que llegim en aquest diàleg.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nots: Com escriguérem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, partint de l’article “Carpesa en el siglo XVIII según documentos de la época”, signat per José Jaime Brosel Gavilà, “el rei, Felip V, escriuria, en la Real Cédula (de 1738), que la missió de la Real Academia de la Historia seria aclarir ‘la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado el descuido’”.