Tornant a terres catalanes, però també en la primera meitat del segle XX o, fins i tot, abans, en l’entrada “Pagesia” (https://moiadabans.blogspot.com/2020/08/pagesia.html), escrita per Joan Carrera i Vilardell en el blog “Moià d’abans” en febrer del 2021, en què copsem molts trets en nexe amb la religiositat matriarcal, diu “Viatgem avui al Moianès a la primera meitat del passat segle XX. Les coses anaven seguint de la mateixa manera que ho havien fet sempre. La vida de pagès venia a ser un regne a part, si se’l comparava amb qualsevol altra vida. Al voltant de la casa de pagès, s’hi va crear un petit regne de caràcter patriarcal amb una estructuració perfecta. En l’aspecte econòmic, el cap de família, bon administrador, sempre tenia guardada una anyada precedent, que no es portava a moldre al molí, per tenir farina, pel pa de cada dia, fins que la nova collita fos assegurada”. Aquest darrer detall empiula amb la tradició de la cultura matriarcalista. Com a exemple (però de la comarca  valenciana de la Ribera Baixa), pel 2010, un amic em deia que, en la seua família (on hi havia petits comerciants), quan s’havien de repartir els guanys, en lloc de fer-ho entre els tres que portaven l’empresa, ho feien com si hi en fossen quatre. Així, una quarta part es reservava per a altres afers.

A més, cal dir que, ací, la paraula patriarcal té el significat de “dels pares” (de l’home i de la dona), ja que, més avant, posa que “Era primordial en l’administració de la casa la figura de la mestressa. Aquesta anava sovint al mercat a Moià els diumenges. Amb la venda dels ous, aus i conills, comprava allò que era necessari per a les despeses petites i quotidianes de la casa. Les quantitats -no insignificants- procedents de les seves transaccions eren estalviades acuradament i, passats uns anys, donaven la possibilitat de comprar una casa al poble, un terreny de cultiu o una masia. La majoria de nous propietaris de la Plana de Vic o del Bages, antany havien sigut masovers del Moianès, del Lluçanès, del Berguedà o de la comarca del Ripollès”.

De fet, posteriorment, comenta que “L’esperit profundament cristià no faltava a la llar de la pagesia”, tret que empiula, com ara, amb pobles matriarcalistes (per exemple, la cultura colla, d’Amèrica del Sud, pregonament religiosa, en el sentit de lligada a la terra, no en el de mística). Tot seguit, exposa que, àdhuc, els diumenges, la dona treia el seu paper de comerciant: “Els diumenges tothom anava a missa a primera hora. La mestressa, amb la típica mantellina al cap, feia l’ofrena a l’altar de Sant Isidre, el patró dels pagesos, i els hi encenia els ciris durant la missa. En sortir de l’església, les mestresses canviaven lloques per ous, conills o formatges i els pastors mercadejaven amb cabres, ovelles, xais i cabrits”.

Tocant les festes religioses, captem detalls que figuren en fonts sobre altres cultures matriarcalistes del món. Com a exemple, veiem el paper de la dona, de lo femení, de la Mare Terra. Per això, l’autor escriu que “Totes les festes eren santificades i també ho era, de fet, cada dia de la setmana. La benedicció del menjar que tenien al plat mai faltava. Amb la ganiveta del pa, es feia el senyal de la creu a sota, abans de tallar-lo, i besar-lo si una llesca queia a terra. A l’entrada de fosc a la casa, es deia el rosari seguit d’un enfilall de parenostres als sants de tots els santuaris i als difunts de la família”. El tema dels santuaris (llocs que enllacen amb la figura de la dona) o el de resar pels difunts són interessants i, fins i tot, importants. Així, sabem que, en alguns indrets de les Illes Balears, abans del sopar de festa de la matança del porc, es recordava els qui havien mort (i també es resava una oració pels amics que ho havien fet durant aquell any), com ens comentà Miquel Vila Barceló el 13 de maig del 2023.

A banda, podem llegir que “Era una tradició molt arrelada anar a peu, un cop a l’any, en pelegrinatge a la capella de la Mare de Déu de la Tosca, per donar gràcies i demanar-li favors”. Que les pregàries (o bé els actes), es facen cap a una mare, que la Mare tinga a veure amb la pedra (forta i que toca la terra, com molts personatges femenins en les rondalles) i que se li done gràcies i favors, ens evoca fets semblants però en altres pobles matriarcals. En nexe amb açò, el 24 d’agost del 2024 ho comentàrem amb Kike Gandia Álvarez, cap dels museus de Cullera (la Ribera Baixa):

“-Molts punts sonen a paganisme. Recorden la Mare Terra”.

I ens respongué:

“-Totalment!!”.

Finalment, direm que el mateix dia, Antonia Verdejo (de família castellana, però amb arrels llunyanes catalanes), en llegir els nostres comentaris sobre aquest escrit i de reportar-li sobre trets pareguts en la cultura basca, ens posà “Crec que el matriarcalisme basc té semblança amb la cultura catalana com en alguns indrets d’Amèrica, sobretot, de pobles indígenes”. I li afegírem “Sí, Antonia. Hi ha molta semblança”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.