Prosseguint amb el poema “La casa pairal”, escrit per Josep Ma. Puig Torralva en 1897, copsem altres trets matriarcalistes i el sentiment de pertinença a la terra. Així, ben avançada l’obra, exposa sobre el folklore valencià:
“Açò contemple i s’obri mon pit a l’alegria:
de bell nou, les usances que l’esperit ansia
remembren de ma infància lo temps encisador
i encara, per lo terme, corren de nit i dia
amb la mateixa saba i esplet d’antigor”.
O siga, que el poeta ha tornat al poble on vivia i, altra vegada, capta que es conserven les tradicions de quan ell havia fet via. I, a continuació, les escriu.
Cal dir que, moltes d’eixes festes i d’eixos costums, ens els comentaren en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, podem dir que n’hi havia que pervivien en el primer quart del segle XXI, com ara, la festa de Sant Antoni, les disparades, les enramades, les traques, les cucanyes, els bous al carrer, els moros i cristians (aquesta, sovint, simplement, per a assegurar-se vots polítics on no hi havia hagut tradició, ni costum de fer un llibret cada comparsa o cada filada, però sí de pa i circ, com ara, en Alaquàs, un poble de l’Horta de València), etc.. I moltíssimes, les conegué ma mare (1943) en la seua joventut; i moltes, jo (nascut en 1971).
Abans de passar als versos, comentarem una anècdota sobre les comparses i les filades de moros i cristians. Encara ho recorde i ho vaig presenciar. En l’estiu del 2011, dos jóvens d’Alaquàs (un poble on, a diferència de pobles valencians més menuts, no hi ha hagut tradició en aquesta festa, ni, per descomptat, acompanyada de llibrets per cada comparsa), es trobaven pròxims a la Casa de la Vila. U comentà a l’altre:
“-Podríamos crear una ‘filâ’[= filada]“.
Com que el company el mirava un poc escèptic, el primer li afegí:
“- ¡Pues nada!: ¡se pide dinero al Ayuntamiento, y ya está!”.
Els versos de què parlaven, diuen així:
“Encara, en nits serenes, se n’ix la fadrinalla
de volta per lo poble, tocant amb la rondalla,
que escolten afanyoses les xiques de quinze anys,
i encén lo coet borratxo, que, entre algatzara[1], estalla[2],
en les parets i portes, marcant signes estranys.
Encara mire amb joia els balls en amples eres,
a on corren les fadrines, per a l’amor, lleugeres,
al toc de la donçaina[3], que, a tots, alegra el cor.
La nit de Sant Antoni, les colossals fogueres
encara omplin la volta del cel de xispes[4] d’or.
Tot se fa igual: la festa, la forta disparada,
la processó darrere del carro d’enramada,
la traca, les cucanyes i els bous en lo carrer;
encara, per a endur-se la joia disputada[5],
munta son àgil poltre lo llaurador lleuger.
Encara, enmig del poble, se fan los jocs d’Alcides;
encar[6] duu la salpassa ses maces amanides,
i, amb divertit col·loqui, se riuen xics i grans;
encara armen ses guerres potentes i renyides
les dues lleis contràries de moros i cristians.
¡Encar la pàtria!, encara, mon esperit alenta;
encara la ventada del segle violenta
detenen les muntanyes d’est poble honrat i fort;
son menyspreat llenguatge, sos usos, sa fe ardenta
i ses costums senzilles, encara no s’han mort”.
Quant a l’estrofa anterior, podem pensar que Josep Ma. Puig Torralva, com a testimoni de la creació jurídica d’Espanya (en el segon terç del segle XIX) i de fets com la primera llei d’instrucció pública per a tot l’Estat (de 1857, amb el castellà com única llengua de coneixement obligatori), troba que cal promoure i transmetre aquesta part de la cultura tradicional i, òbviament, de generació en generació. Al capdavall, enllaça això amb els versos del final del poema:
“¡Casa pairal, sostín-te! No som tots uns encara;
tu entranyes de la pàtria la idea forta i clara:
mentres la pàtria vixca, viu tu, casa pairal;
mes, si, en lo nostre poble, l’antiga fe mancara,
per vore ta deshonra, no et quede ni el brancal”.
I, altra volta, apareix el matriarcalisme: la dona, la terra i lo femení vinculats amb les entranyes de la terra (del terreny i de la “mare pàtria”), de la mateixa manera que ho fan les arrels d’un arbre (i la mare, de dins estant, abans del part d’on naixerà el fill). I, com aquestes arraïls, la casa pairal. Adduirem el poeta, qui es posa en pro d’aquesta casa, per tot lo que ella significa simbòlicament.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Literalment, a partir del castellanisme “algazara”, que es podria traduir per “gresca”.
[2] Castellanisme, en lloc de la forma “esclata”.
[3] Dolçaina. Tot i que el DCVB només té “dolçaina” com a paraula de partida, acull refranys amb el mot “donçaina”.
[4] Castellanisme inadmissible, en lloc del mot “espurnes”.
[5] En nexe amb la paraula “joia”, en setembre del 2016, la germana de ma mare (nascuda en Alaquàs), em digué el refrany “Qui va davant, guanya la joia”.
[6] El DCVB indica que “encar”, en lloc d’”encara”, s’ha usat molt en literatura.
