Llegendes recopilades en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (del 2021).

Tot seguit, direm que, en l’obra “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés i publicada per Edicions Sidillà en el 2021 (2a. edició), hi ha llegendes que hem triat per a l’estudi. Així, en relació amb Can Rovira, en Sant Miquel de Campmajor (el Pla de l’Estany), del 1182, podem llegir unes paraules que tenen a veure amb en Bonaventura Rovira i amb la Joaquima Morgat, “que es van casar l’any 1856.

-Era dels Morgat de Porqueres?

-Si, els de la llegenda de l’origen de l’estany, aquella que diu que, mentre en Morgat estava llaurant, va sentir una veu que deia: ‘Morgat, Morgat: / agafa la llaura / i ves sota teulat’.

-Diuen que en va fer cas.

-I, gràcies a això, es va salvar, perquè va començar a néixer l’estany de Banyoles una mica abans que ell arribés a casa” (p. 43).

El narrador no comenta si la veu era d’una dona. Nogensmenys, sí que copsem que el relat empiula amb el naixement de l’aigua (un estany, tret vinculat amb el matriarcalisme) i, així, de la dona, de la mare. Al meu coneixement, àdhuc, podria enllaçar, a més, amb la naixença de la vida. Afegirem que la part femenina (l’estany) és la forta i que creix damunt de la terra (que és lo que toca la dona): aigua i terra.

En el mateix llibre, però relacionada amb els Nualart, establits en la Garriga (el Vallès Oriental) en 1352, captem que “La llegenda que els Nualart conserven escrita en uns papers a la mateixa capella, on, de tant en tant, fan actes culturals, explica que, durant molts anys, un traginer passava dos o tres cops per setmana per davant de la capella amb una rècula de set mules amb un carro carregat de metall procedent de la farga Lacambra d’Ordeig. Diu la llegenda que els traginers estaven obligats a travessar la Garriga i que els carrers, en temps de sequera, eren una polseguera i, en temps de pluja, un fanguissar. En definitiva, un mal pas. Superat el poble, els traginers passaven per un camí més amable, entre la riera i les alzines de Can Nualart; després, per Can Terrers, per la capella de Santa Maria del Camí, pel Bosc gran de Can Terrers i travessaven la riera, camí de Granollers.

Aquell traginer tenia pressa i no parava de fuetejar les bèsties i d’insultar-les. Com més insults, més lentes anaven les mules, fins que, arribant al caminoi que mena a la capella de Sant Gervasi, es van aturar definitivament. Els renecs del traginer encara van créixer més i, alçant un puny al cel, va dir:

-Que Sant Gervasi i Sant Protasi siguin sota la cua de les meves mules!

El càstig va ser immediat. La llengua del traginer va quedar travada i no va poder tornar a articular ni una sola paraula. Van passar els anys. El traginer continuava fent tragines, ara emmudit del tot. Cansat i penedit, un dia va dir per dintre seu:

-Tantes paraulotes i renecs que he dit al llarg de la meva vida, mira com em veig ara, ben mut! I sense poder parlar amb ningú! Quina vida més trista pel meu mal cap!

I, amb els ulls negats de llàgrimes, mirant la capella, va pensar:

-Si em volguéssiu ajudar!… Prou sabeu com he blasfemat al llarg de la meva vida. Però, per Déu, oblideu-ho! Tingueu compassió de mi! Jo us prometo que m’esmenaré i, de la meva boca, no tornarà a sortir mai més cap blasfèmia.

El penediment era tan sincer que la llengua del traginer va quedar, tot seguit, deslliurada i tots els pagesos van començar a explicar el miracle. Diuen que, en agraïment, aquell traginer va comprar una esquella gran al mercat de Granollers i que la va penjar, com a exvot, a l’espadanya[1] de la capella de Sant Gervasi i Sant Protasi, on encara la podem veure avui” (pp. 144-145).

En aquesta llegenda, apareix el tema de l’educació matriarcal (però mitjançant lo que no promou) i, a més, l’inici del relat (les relacions entre el traginer i les mules), el 10 de juny del 2024 em recordà un proverbi budista zen que llisquí a mitjan dels anys noranta del segle XX: “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  O siga que, en les relacions amb els altres (tema que plasma aquesta narració), convé no esgotar-los, no sols físicament, i tractar-los com ens agradaria que ho fessen amb nosaltres.

Igualment, trau que, el llenguatge que emprem, facilita, en major o en menor grau, el fet que puguem continuar amb persones obertes a nosaltres i amb qui compartir part de la nostra vida.

Finalment, direm que, el fet que la llegenda estigués escrita, ja ens ve a dir que els Nualart no volien que es perdés, sinó que pogués passar de generació en generació, no sols de paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Campana.