Un altre poema de Maria Josefa Massanés i Dalmau en què copsem el matriarcalisme, i que figura en la mateixa web, sota l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Les dones catalanes” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Les_d%C3%B2nes_catalanes), escrit en 1868, diu així:
“LES DONES CATALANES.
“Parlar-vos, dones, vull, com a germana,
puix mon cor, al cor vostre, està enllaçat
i fou ma dolça mare catalana,
i català mon pare, molt amat,
i català mon bé,… l’ànima mia,
per tot lo català, té simpatia.
I, per vosaltres, més, dones amades,
filles del meu país, nobles com ell,
que, de modèstia i de virtut, dotades
i falagueres com manyac anyell,
sou lo trasllat de la prudent matrona
a qui, en los Sants Escrits, llaor se dóna.
Molt valen, molt, les altres espanyoles,
dignes també d’universal amor,
mes, per vosaltres, per vosaltres soles,
que conservau com un preciós tresor
les austeres costums de nostres avis,
son ric llenguatge i llurs proverbis savis,
per vosaltres, mon cor, ple de ternura
guarda encara una flor del sentiment
i, ans que la mort mustigue sa frescura,
vull eixa flor donar-vos en present;
no menyspreeu eix do de ma pobresa,
al mirar-lo sense brill i sens bellesa”.
Com podem veure, l’escriptora tracta les catalanes com a germanes i com a filles del seu país (Catalunya), de la mateixa terra on ella havia nascut, i el seu vincle és mitjançant els sentiments (“mon cor al cor vostre”), començant per la llengua (“ma dolça mare catalana / i català mon pare” com també “per tot lo català”).
I, encara que relaciona Catalunya amb la noblesa, amb el bon cor, amb la humilitat i amb qui toca els peus en terra (la prudència), afig que també valen les que viuen en altres llocs d’Espanya, però que ella mena el poema a les catalanes.
A banda, comenta que la dona és qui conserva i qui transmet la cultura tradicional (“les austeres costums de nostres avis”) junt amb la llengua catalana i els proverbis que passen els ancestres i que serveixen per a molts anys.
Igualment, empiulant amb eixa senzillesa, compara eixe tresor amb una flor que encara manté eixa frescor que Ma. Josefa Massanés vol compartir en present.
Tot seguit, escriu uns versos en què rebutja la vanitat:
“Rebeu, doncs, mon present, dolces germanes
i deixau que algun cor ple de verí
diga que us omplo d’alabances vanes
perquè l’elogi refluesca en mi…
Jo desprecio eixa sàtira indiscreta,
puix que dona no só, sinó poeta”.
Així, amb eixes paraules, Ma. Josefa Massanés, no solament els parla amb un to maternal, sinó que diu que, abans que dona (terme sexual), ella s’identifica com a poeta (ací, com a catalana) i, per tant, ve a dir que la terra és el punt en comú entre l’escriptora, les dones a qui plasma el poema i els qui també tenen el sentiment de pertinença a la terra catalana.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: En aquest enllaç, podreu trobar “Som a la tardor”, un poema escrit per Teresa Bertran Tolosa, una catalana nascuda en 1920 en Guissona (comarca de la Segarra) i que, com una rondalla sobre l’origen de la vida (recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en el darrer terç del segle XIX), ens ha fet possible accedir a un altre tret ancestral i, a més, pagà.
Es tracta d’una mena de Pachamama en la cultura catalana, en línia amb la Mare Terra, però com a Mare de Déu del camp i, a més, com a protectora dels llauradors i de la pagesia: https://malandia.cat/2024/06/som-a-la-tardor-poema-a-la-mare-de-deu-del-camp.
assemblea-pagesa-6f (1)
