Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El fel de serpent”. Per a començar, el títol trau dos trets interessants: la fel i la serpent (animal vinculat amb la dona, amb lo femení i amb la terra). Un dia, una bruixa digué que un rei només es guariria “fent-se una untura de fel de serpent. El rei va manar a la seva gent que busquessin pertot arreu del món fel de serpent, i enlloc no en podien trobar” (p. 214), és a dir, que la seua guarició partiria d’una dona. “Aleshores, féu fer una crida, oferint grans riqueses a qui li’n portés. Una bruixa (…) es va decidir anar al castell on les bruixes es reuneixen cada nit, a buscar fel de serpent, perquè elles en tenien” (p. 214). I, així, com en molts relats, són les dones qui, no sols fan un aplec, sinó que tenen lo que alliberaria el monarca (o siga, l’home).

Entremig, la dona fa via i, de nit, “va demanar posada a casa d’un fadrí que, molt generosament, li’n va donar. La bruixa en va restar molt agraïda” (p. 214), acudeix a la reunió i, en acabant, quan tornava a cal jove, és assaltada per uns lladres i ho comenta al xicot.  A més, la bruixa “li va aconsellar que ell, que era valent, anés a trobar els lladres, els robés l’escudella i, amb el fel, podria guarir el rei (…) [ i] obtindria tota mena de sort i ventures en tot i per tot, però, cada vegada que tindria una alegria, el fel s’aniria fonent i, el dia que s’hagués fos tot, aquell dia es moriria” (pp. 214-215). Com que l’amargor està en nexe amb lo femení (si més no, tradicionalment) i la fel és de color verd (i, per tant, més fosca que la mel, la qual va associada amb la dolçor), podem considerar que té a veure amb la dona (i, simbòlicament, és més a prop de lo obscur). La joia empiula amb la claror i, per consegüent, el dia que desaparegués la part matriarcalista (la qual li permetria tocar els peus en terra), el xicot faltaria.

Tot seguit, el fadrí emprén el camí de la cova dels lladres i aprofita que els bandolers es mataven entre ells i, així, “no li va costar res, al fadrí, agafar l’escudella del fel. Va presentar-se al palau del rei, li va untar una mica mica la punta del nas (…). El rei, al punt, va quedar sa i bo (…) i va fer donar al fadrí tot el que ell li va demanar” (p. 215).

Llavors, “Amb tanta riquesa, el fadrí va fer construir un palau més gran i més bonic que el del rei, davant mateix del seu. Cada dia, vestit com tot un príncep, sortia a passejar en una gran carrossa seguit de tota una processó de criats, amb tanta pompa i amb tanta gala, que feia enveja al mateix rei” (p. 215).

Tot i això, el monarca, quan les filles s’enamoren del jove (perquè el veien tan mudat i acompanyat de tanta gala) i li comenten que els agradaria que el convidàs, el cap d’estat hi accedeix, és a dir, accepta la proposta de la dona (ací, les fadrines). Igualment, copsem que el rei acull el noi, mentres que el minyó actua amb esperit competitiu i com qui fa ostentació.

El noble, molt obert, diu al jove “que li donaria la mà de la seva filla que més li agradés i que podia triar la que volgués. El fadrí es va enamorar de la més gran” (p. 215). En aquest passatge, veiem que, amb una actitud matriarcalista, el jove hauria triat la més petita (sovint, la més eixerida i, per descomptat, la més feble), en lloc d’inclinar-se per la més gran, potser per a no fer l’efecte d’home que encara manté la part infantil (i, de pas, la bonesa, la receptivitat i la noblesa del xiquet).

Ara bé, “Vet aquí que l’escudella  del fel de serpent (…), tal com s’anava construint aquell palau i anava vivint amb tanta riquesa, (…) s’anava abaixant, abaixant” (p. 216). I és ací, on el fadrí “va córrer a trobar la bruixa i a explicar-li el que li passava. La bruixa (…) va acabar fent-li un petó i, així, va desfer l’encís de la malura que portava el fel de serpent” (p. 216). Adduirem que, en cap moment, se’ns diu que el noi, mentres que era ric, fos agraït amb la bruixa, ni que la rebés, ni que la cercàs per a acollir-la al seu palau. A més, ho havia aconseguit, en bona mesura, perquè ell havia seguit la pauta que li havia marcat la dona. I, com que ho capta, recorre a la bruixa i ella el salva.

Finalment, la rondalla té uns versos que diuen que, si la narració no ha agradat a algú, “que n’expliqui una altra, de millor” (p. 216), detall que enllaça amb el missatge del relat: no actuar de manera prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.