Una altra narració (entre unes quantes, amb un component d’història important), en què captem el matriarcalisme, i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, és “Com Carles, l’emperador”. “Fra Vicent Nomdedéu, conegut en Altea pel frare Vicent, era un llec exclaustrat que habitava en la seua casa (…), prou curiosa i capaç, a què, per la part de darrere, encarada al migjorn, donaven agradosa ombra una parra i una figuera” (p. 141). Comentarem que la parra té a veure amb el penis i que la figuera (com també la figa) ho fa amb la vulva. Ara bé, predomina l’ombra, la foscor, això és, la part femenina.

Igualment, veiem que el narrador inclou que “un bancal d’horta i el tant per cent de l’arreplega de l’almoina per a la Casa Santa de Jerusalem li donaven lo suficient per a cobrir les seues no molt llargues necessitats i, encara, per a ajudar en algun treball al pròxim” (p.  141). És a dir, un religiós destinat a obres menors, receptiu a lo masculí i a lo femení i que prefereix la part matriarcalista (la figuera, l’ombra, l’horta, austeritat i esperit comunitari).

En el relat següent, “Un alcalde com se’n solen estilar”, el folklorista Francesc Martínez i Martínez fa una exposició interessant de la visió de la política més de segle i mig després de la batalla d’Almansa i de l’anul·lació dels furs del Regne de València (1707) i, per descomptat, del naixement jurídic d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). A més, pot evocar-nos un memorial de greuges que, en 1760, enviaren representants polítics dels històrics regnes d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca al rei Carles III, qui ho era des de feia poc. Diu així, però referent al segle XIX i a temps posteriors:

“En este segle passat [= XIX], quan estava ja ben afermat el sistema caciquil en què els alts funcionaris la responsabilitat sols la tenen de nom i les lleis són una espècie de xàrxia a on queden arranjades les sardines i els aladroquets, però que els marrocs[1] les foraden i les esgarren a son plaer, en què les persones que ocupen quasi tots els càrrecs públics, salvant, per descomptat, honradíssimes excepcions, han de fer renúncia de son criteri, per no dir de son decor, i, tancant els ulls, ser dòcils instruments de la voluntat i, fins i tot, de les passions dels caciquets, hi havia en Teulada un alcalde imposat per u dels dos polítics que manifassejaven en els districtes de la Marina. L’esmentat funcionari tenia per nom Pallot, i, per este, més que pel de pila, era conegut.

Va ocórrer, doncs, que aplegà a Alacant un Quefe polític[2] nou i desfilaren pel despatx d’aquell tots els alcaldes dels pobles de la província. Li tocà el torn al que ens ocupa, que fon molt ben rebut per son superior: estava ben recomanat.

En la conversació, se li va ocórrer preguntar, al representant del poder central, si en Teulada tenían buen clima, a què el molt llest Pallot respongué: ‘No, senyor: allí no tenim clima’.

Acabada l’entrevista, s’enxancamallà amb son caminador burret, plantant-se en el seu poble en una jornada llarga. Ja allí, preguntat pels seus amics per la visita al Quefe, desvanit, respongué: ‘Molt bé’: és planot i trempat. Però, si jo no estic llest, ens posen una contribució nova, puix que em va preguntar si ací teníamos buen clima. Jo pensava què seria allò, però, de seguida, em vaig dir ‘Alguna cosa per a tirar-nos nova contribució  damunt’ i li vaig respondre que nosaltres no tenim això. ¿Què vos pareix, si no estic llest? ¡Ens la carreguem i, després, qualsevol se la tira de damunt!” (pp. 143-144).

Per consegüent, ja podem fer-nos una idea del motiu pel qual els refranys en llengua catalana referents a Castella no són precisament favorables als castellans: “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. Sobre aquest tema, considere que seria interessant fer una recerca sobre l’actitud cultural en les parelles mixtes (de catalanoparlant i castellanoparlant) i, per exemple, el tema de la violència de gènere, el de la mentira i el de generositat, perquè, d’acord amb alguns comentaris que hem rebut en l’estudi sobre el matriarcalisme, podem dir que n’eixirien resultats sucosos. Nogensmenys, no forma part del nostre estudi.

Finalment, adduirem que, en el primer quart del segle XXI, al meu coneixement, cada vegada m’estranyava menys que molts polítics del moment preferissen menysprear la cultura tradicional. Com a exemple, en el País Valencià, Mónica Oltra, Joan Ribó, Joan Baldoví, Ximo Puig… Eixos, per “l’esquerra”. I ho feien en nom d’acabar amb l’obscurantisme o bé pels pactes amb partits espanyolistes i, així, patriarcals com la cultura castellana. I, per l’altra banda (la dreta), la batlessa entrant de la ciutat de València, María José Català, en el 2023, molt prompte, parlà de claredat. En conjunt, ambdós grups van cap a “la claror”: simbòlicament, cap a lo patriarcal. Mentrestant, la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon dia de Nadal i Bon Nadal a tots.

Notes: [1] En el DCVB, figura el significat “Moneda marroquina de poca valor, com d’un cèntim i mig, que estigué en curs dins Espanya després de la guerra d’Àfrica de l’any 1860 (val.)”. Per tant, la paraula era usual, sobretot, en el País Valencià (molt). I ací es tracta d’una comparació en sentit figurat.

[2] La paraula “Quefe” resulta de la pronúncia popular del terme castellà “jefe” així com “maco” ho fa de “majo”, ja que el so de la “j” castellana és inexistent en la llengua catalana genuïna. El folklorista afig que “Així es nomenava, en aquell temps, al Governador” (p. 143).

Adjuntem el text de l’històric memorial de greuges de 1760, redactat per polítics en nexe amb la terra: aragonesos, catalans, valencians i mallorquins.