Una altra llegenda en què es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb Torelló (una població catalana de la comarca d’Osona), és “Pescallunes”, relat que trobàrem el 15 de desembre del 2023, quan, després d’haver escrit unes paraules que Nuri Coromina Ferrer (de Torelló) ens havia plasmat sobre rondalles en desembre del 2022, decidírem cercar en Internet a veure si figurava aquesta narració i, àdhuc, més, en nexe amb la població esmentada. En copsàrem unes quantes.

El resultat fou que, en l’entrada “Llegendes i tradicions: a Torelló, Pescallunes” (https://www.vallgesbisaura.com/llegendes-i-tradicions/llegendes-i-tradicions-a-torello-pescallunes), de la web “Vallgesbisaura”, hi havia un text molt sucós. Començarem dient que “pescallunes” és el sobrenom que tenen els torellonencs: “’Pescallunes’, més aviat, equival a dir persona il·lusionada, ingènua, optimista, benhumorada i sentimental. Heus aquí, doncs, un bon qualificatiu.

(…) La seva antiguitat no l’hem pas pogut escatir; ve de temps molt reculats.

Diu la tradició, o sia, la veu popular a través de les generacions, que, un cert dia, un bon torellonenc, bon xic jovial i ingenu, potser el moliner de Puigbacó o de Malianta, tornant de la vila en una vesprada de cel esbatanat i transparent, lluïa una lluna plena, exuberant i pomposa, atractiva com mai, que reflectia perfectament en les aigües encalmades del Gorg del Saule, un xic amunt de les palanques del Ges”.

Per tant, l’home empiula amb la part femenina i matriarcal: 1) la vesprada (una de les dues etapes del dia vinculades amb lo matriarcalista), 2) la lluna i el fet que la dona (la lluna) fos atractiva i, per exemple, pomposa, com també 3) l’aigua (el riu) i 4) el gorg (un clot, que pot evocar-nos la recepció i, igualment, la terra).

“L’home s’aturà embaladit, contemplant tan bell espectacle, com poques vegades havia vist, i se li acudí de pensar: ‘Qui sap si la podria haver, la lluna, ara que no em veu ningú…’. I, fet i dit, acudí al proper molí a cercar un gran cove i, de retorn al gorg, la lluna romania quieta i atractiva, mirallant-se en rara perfecció damunt de les plàcides aigües”. Per consegüent, l’home intentaria fer-se amb la dona, apropiar-se-la.

Per això, “El bon home, freturós i calmós alhora, es ficà de peus a l’aigua, immergint, a poc a poc, el gros cove”. O siga, que l’home passa a terreny femení (s’endinsa en l’aigua i, a banda, en el cove, aïna receptiva).

“Quan l’aigua restà encalmada, feu que la lluna restés dintre del cove, immòbil, perfectament encerclada i, aleshores, amb forta embranzida, se l’enduia enlaire; però, la lluna, llesta i escorredissa, tot seguit, lluïa novament en el mirall de l’aigua. I això una vegada i una altra, a poc a poc o de pressa, amb persistent voluntat i no menys sana il·lusió”. Com podem veure, la dona és eixerida i àgil i, a més, no cedeix a l’home.

El cavaller continuà així “fins que un tocatardà, tafaner i burleta, que, d’amagat, de tal espectacle, gaudia, digué a plena veu:

– Apa, ‘pescallunes’, no siguis tabalot, deixa’t de fantasies i ves-te’n per feina que, al molí, t’esperen…

I el ‘pescallunes’, avergonyit, amb el cove sense lluna, desaparegué a correcuita. Però el tocatardà tafaner i maliciós no sabia que, en aquest món, les il·lusions també ajuden a viure i, qui sap, si a viure joiosament.

El fet s’escampà tot seguit i, per això, als torellonencs, des d’aleshores, ens diuen ‘pescallunes’”.

Aquestes paraules del tafaner i les del recopilador enllacen amb el matriarcalisme:  predomina tocar els peus en terra, en lloc de viure de les il·lusions.

Adduirem que el desenvolupament de la llegenda està en nexe amb rondalles en què una rabosa i un llop (o bé un altre animal mascle) estan pròxims a un pou. El femení li fa creure que lo que llueix en l’aigua del pou és la lluna i ell intenta fer-se amb lo que lluu o, per exemple, agafar el formatge (la lluna). Al capdavall, la dona guanya i, més d’una vegada, el deixa dins, no sols si ell ha tractat de menjar-se-la o de fer-li mal. En relació amb el terme “pescallunes”, el mateix dia, en el grup “Assemblea de dones”, Joan Carrera Casacuberta ens comentà que “Els de Sant Feliu de Pallerols, a l’altra banda de Collsacabra, també som ‘pescallunes’, per motius semblants. Només que el de Sant Feliu es pensava que la lluna era un formatge”.

Finalment, direm que aquesta narració fou arreplegada per Ramon Vinyeta i Leyes (1914-2005), erudit i escriptor de Torelló, estudiós, en bona mesura, de la Catalunya Vella, en la seua obra “Llegendes i tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns”, de 1979, d’on s’extragué el relat. En paraules que ens envià Nuri Coromina Ferrer el 15 de desembre del 2023, en un missatge, “Ramon Vinyeta era un gran coneixedor de les llegendes i rondalles de Torelló, que les recopilava i les publicava.

També un bon excursionista i, amb ell, havia fet algunes sortides a la Vall de Núria.

A Torelló, la principal llegenda és la del Pescallunes. Es representa el dia abans de la Festa Major, de nit, 31 de juliol”. Agraesc el seu report.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.