A continuació, plasmem poemes en què es reflecteix la literatura matriarcalista i que trobàrem el 10 de desembre del 2023 en la web “CETR”, sota el títol “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)” (https://cetr.net/com_la_terra_llaurada_poemes_de_joan), els quals es publicaren amb motiu del centenari del seu naixement:
“Cap força de l’altura no m’emporta
No sóc del vent ni de la flama;
tot calla al meu voltant
i s’atenua.
Com és en va que pensi
en un destí més alt!
Ara, només, ple de silenci,
com la terra llaurada en caure el dia,
redossat a l’abric de les muntanyes,
en quietud i soledat espero
la caiguda suau de la llavor”.
En aquests versos, en què, clarament, es plasma l’inici de l’hivern (no sols perquè, simbòlicament, és quan es colguen les llavors en la terra, en desembre, sinó perquè apareix la caiguda del sol i, a més, la quietud), copsem uns quants trets matriarcalistes importants i ben definits. Per exemple, el poeta no s’identifica amb el vent, ni amb la flama (això és, amb el foc), els dos elements en nexe amb lo patriarcal. En canvi, el lector pot captar que sí que ho fa amb la terra, fins i tot, amb la terra on ha nascut: en no ser Joan Vinyoli una persona que aspira a lo eteri (ho faria en va), els seus peus toquen la seua terra, estimada.
Igualment, és una terra ja llaurada, no cal que ell la treballe per al demà (com ho faria en la primavera d’hivern, com indica el refrany “Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps”). Aquest fem, com ara, cal associar-lo amb l’educació matriarcal i amb el desenvolupament de la plenitud que, en acabant, li permet ser mestre (o, com ara, educador o assessor d’altres persones, normalment, de la generació posterior a la seua o, per exemple, d’infants i de jóvens).
Tot seguit, l’escriptor comenta que
“Tot és llavor: l’estrella de l’aurora,
l’or del ponent, el so d’una campana,
tot és llavor que brostarà potser.
Llarg és l’hivern, però amb que sols un dia
se’m doni el fruit, què hi fa la nit del cor?
Cap força de l’altura no m’emporta”.
Adduirem que, encara que la sement és xicoteta i té a veure amb el mes de desembre (recordem les festes de Nadal, del pas del dia més fosc cap a una festa que es celebra un poc després de l’esmentat dia i que pot recordar els primers dies posteriors al part), Joan Vinyoli conserva l’esperança (eixa llumeneta). A més, vincula l’estel amb l’eixida del sol (moment del dia que, en lo simbòlic, empiula amb la primavera, amb la infantesa) i amb eixe traure els brots (brostar).
A banda, com m’escrigué per carta, en el 2006, una assistent social, el simple fet d’haver aconseguit que alguna persona trobe eixa llum que li dona sentit a la vida, a lo que u ha fet pels altres (en el poema, seria a cura de Joan Vinyoli), fa que estiga content de la seua tasca en la vida: hauria pagat la pena viure-la, perquè hauria donat els seus fruits.
Finalment, això explica que el cor estiga joiós, perquè no tot ha sigut nit, ni foscor i, a més, ell ha continuat amb els peus tocant terra, la terra on viu i en què desenvolupa la seua creativitat (ací, literària).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
