Prosseguint amb els versos del poema “La masia”, l’escriptor recorda la Guerra del Francés i la Numància que no volia lliurar-se als romans que conquerien la futura Hispania romana i, per això, desperta (deixondeix i a un nivell semblant que ell convida a emular):
“Llavors me recorden los fets d’aquella guerra;
s’aixeca entre fumera l’incendi resplendent
i, des de les valls fondes als cingles de la serra,
quan passen los francesos, va deixondint la terra
                       lo toc de sometent.

I, mentres tots s’adormen al cap de poca estona,
de llarga treballada, rendits al pes feixuc,
jo, lo llorer, flairejo de la immortal corona
que volta les antigues muralles de Girona
                      i els penyalars del Bruc.

Més, ah! -me dic a soles- ¿on és nostra nissaga?
¿on són avui los èmuls del fet dels numantins?
¿així, entre nosaltres, lo foc antic s’apaga?
Ah, no; la blanca cendra de nostra llar l’amaga.
                     ¡La pàtria és aquí dins!” (p. 84).

Ara bé, el poeta no acceptaria un son perllongat i que permetés que la terra no tingués vida i, de la mateixa manera que, per exemple, en els balls de bastons i en el ball dels totxets, la fusta toca la terra, immediatament, ho fa en els versos següents:
“Aquí, sota aquest sostre fumat de la masia,
on hi fan niu encara les tradicions pairals,
i, ¡ai!, ¡si, a endogalar-nos, un estranger venia,
que el braç que ara treballa lo ferro aixecaria
                         per rompre los dogals!

¡No és morta Catalunya! Mon esperit respira
l’alè de sos herbatges, rouredes i pinars;
sos càntics i llegendes ressonen en ma lira,
i crema, dins mon ésser, encara, una guspira
                      de ses antigues llars.

Masia dels meus avis, quan era un noiet tendre,
tot escoltant rondalles de jais i de pastors,
per animar mos càntics d’aquí, la vaig prendre.
Que no s’apagui, doncs, i fes que puga encendre,
                       amb ella, els altres cors.

De quan te desenteula la forta tramuntana,
lo crit salvatge donem per dir a tots: – ¡Mireu,
aquí, el seu tronc arrela la Pàtria catalana;
aquí, l’Amor cull roses; aquí, la Fe cristiana
                       estén l’ombra de Déu!” (pp. 84-85).

Altra vegada, el poeta recorda els avis, la infantesa, les rondalles, les persones que vivien i, a més, defén la terra i lo que hi va adjunt, simbolitzat per la música, per les arrels de la Pàtria catalana, per les dones (ací, collint flors) i pel cristianisme. Llevat del cristianisme (en aquest cas, sota influència matriarcalista), captem molts trets que empiulen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.