“La filosofia del refrany valencià”, un article en què es reflecteix el matriarcalisme i sobre la cultura matriarcalista.
L’11 de setembre del 2023, mogut per la curiositat de si el refrany “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona” havia sigut inclòs en una web sobre dites, consultí en Internet i trobí l’entrada “La filosofia del refrany valencià” (https://ultramarinosalemany.wordpress.com/2013/04/25/la-filosofia-del-refrany-valencia), en la web “Ultramarinos Alemany”, d’Eugeni Alemany, i captí que, com en l’escrit “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre, es plasmava el matriarcalisme i, a banda, que valia per a altres indrets catalanoparlants.
Així, entre altres coses, diu “pense, cada volta més, que la manera d’expressar-se que tenen els pobles, amb proverbis, dites i refranys, són una manera hereditària de verbalitzar la idiosincràsia d’un territori i la seua gent. Vaja, que, com parlem, ens fem i al revés.
En el cas de la cultura valenciana, és prou evident. Perquè una cultura que ha bastit la seua filosofia vital en proverbis com ara ‘els diners i els collons són per a les ocasions’, denota que ací no som budistes, precisament. Ací, la profunditat oriental com ara ‘el junco más alto es el que más se dobla’ no funciona. Ací som més pragmàtics i menys poètics”.
Aquest tret sobre el fet que la llengua catalana tinga una relació més directa amb lo terrenal (i, de pas, amb lo maternal) i, igualment, que els catalanoparlants toquen els peus en terra, fa que eixa poesia a què fa al·lusió, si de cas, siga més bé naturalista i no ni idíl·lica, ni mística.
Tot seguit, afig unes paraules interessants: “Com el típic iaio de poble. Eixe home de 80 anys que encara va al campet amb la Mobylette. (…) Doncs tu, a un home així, autèntic, perquè ho és, no li pots demanar que et parle de la bellesa de ‘la flor del loto’ o que et conte el proverbi xinés de la rata que volia ser libèl·lula. Eixe home, si vas i li demanes consell perquè, per exemple, no saps si quedar-te ací i seguir sense faena o emigrar a l’estranger a buscar-te la vida… (…), amb tota probabilitat et conteste amb la frase valenciana més filosòfica per excel·lència:
–Ei, això és com tot…
I, en eixa única oració, t’ha resumit tots els pros i els contres de la teua decisió. I no li han calgut ni saltamontes, ni metàfores, ni més explicacions”. Aquesta frase, que l’he oïda des de xiquet, enllaça amb les nombroses rondalles en què el personatge que mena és més bé moderat, ponderat, obert a lo que li comenten (com ara, com a rei, com a reina jove o com a príncep i cap d’estat) i, a més, empiula amb eixa velleta (de bon cor i amb moltes vivències) que recomana que un jove, una fadrina o un xiquet siguen bonhomiosos i que (per si volen que els vaja millor) els addueix que seguesquen el camí que ella ja coneix. Sí: en trien u dels que l’anciana els ha comentat, però després d’exposar-ne els altres i els motius a favor. I, òbviament, la bonesa ix guanyant.
Més avant, Eugeni Alemany inclou un altre refrany molt interessant, quan diu (i el remarcat és nostre) que “L’home valencià és pragmàtic i gens metafísic. Escolta tot fruit de les circumstàncies històriques i socials, tot el que tu vulgues. Però, al final, ‘el que hi ha, juga’ i ací hem renunciat a fer proverbis basats en l’espiritualitat, per a fer refranys basats en l’experiència i la proximitat”, entre altres coses, perquè, el que hi ha…, toca els peus en terra.
En eixe sentit, “Els nostres avantpassats, els qui inventaren els nostres refranys, a diferència dels xinesos, tenien poc de temps per a fer tai-txi, perquè passaven la vida birbant. Estos primers valencians, de més a més, passaven el dia pendents de l’oratge (…). Així que tampoc tenien temps per a la vida contemplativa o la meditació”, com seria el cas de la figura del pastor nòmada, bé en narracions tradicionals en llengua catalana, bé en cançons del segle XIX. I, com que aquests avantpassats tenien una relació íntima amb la terra (a qui consideraven com la Mare que els donava menjar i vida), i, com en la cançó de Mambrú, miraven el cel, miraven enllà, miraven en terra, coneixien el terreny i hi estaven en nexe, així com un arbre amb bones arrels, amb branques saludables i fructífer.
Quant al tema de cultures orientals (ací, la vinculada amb el tai-txi), en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Frank-Karl Mayr (encara que no el toca, però sí el budisme), podem llegir unes paraules traslladables al matriarcalisme català: “El naturalisme actiu basc es diferencia així, tant del passivisme matriarcal gallec com també del passivisme patriarcal indi (el sentit de la vida del qual està expressat en el grau zero de la vivència o nirvana). Però, així mateix, es diferencia de l’activisme patriarcal vigent en Occident i de la seua significació fàl·lico-agressiva, encara que siga de signe no despòtic, sinó benigne” (pp. 102 i 104).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
