Una altra narració en què es copsa el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mort pels llops”. Cal dir que, a més d’haver trobat versions semblants, el relat presenta dues parts i que, en la primera, es plasma lo matriarcal.

Un jove que feia el servici militar en Lleida, i que estava de permís, “s’encaminà a Norís amb la intenció de saludar uns oncles i continuar camí a Tor” (p. 557). Per tant, el xicot, encara que ha estat fora de l’àmbit familiar, actua com els personatges que se’n van de casa, per exemple, un any, i, en acabant, hi tornen.

Entremig, mentres nevava, l’ataquen “quatre llops, però desembeinà l’espasa i traspassà el primer que s’acostà, al qual provocà la mort entre grans udols, mentre els altres tres fugien” (p. 557).

Més avant, li tornen a eixir més llops i “El noi estirà l’espasa, per enfrontar-s’hi, però no sortia de la beina” (p. 557) i, per això, els llops el maten.

A continuació, podem llegir que, “Els de casa seva, que no esperaven la seva arribada, no patien pas” (p. 557) i això ve a dir-nos que els pares atorgaven molta llibertat al fill. Nogensmenys, uns dies després, “es van assabentar que havien vist passar el seu fill (…). Van anar a Norís i els oncles del noi els van dir que, efectivament, el noi hi havia passat i havia emprès el camí” (p. 557). Per consegüent, hi ha un vincle entre les dues parts de la família (els pares i els oncles i, com hem vist al principi, el jove).

Arran del fet, “Colles d’homes van buscar, però la neu no els va deixar trobar cap rastre” (p. 557). Així, per una banda, els familiars reflecteixen l’esperit comunitari com també ho fan els hòmens que van a cercar el jove (u dels símbols del futur, de l’esperança).

Tot seguit, llegim el passatge que empiula amb lo patriarcal i, com en altres narracions, associat amb la primavera (la primera de les dues estacions “masculines”): “Quan arribà el desgel, diuen que un pastor (…) va trobar l’espasa i en donà part. S’organitzà la recerca i van trobar el crani i altres ossos que van deduir que pertanyien al noi” (p. 557). És a dir, en la part matriarcalista, un grup fa camí, mentres que, en la segona part, ho fa un pastor: copsem, així, el simbolisme femení (la colla) i el masculí (l’individu nòmada i solitari del pastor, qui, possiblement, no ho comunica als familiars, ni als del poble, sinó a militars, com ho reflectiria l’expressió “donar part”).

És més, “Els militars de Lleida van enviar-hi els seus investigadors, ja  que calia esbrinar si aquell soldat era mort o si havia desertat. (…) conclogueren que el jove havia trobat la mort en no haver netejat el sabre quan va matar el primer llop, amb la qual cosa, a causa del fred que feia, aquella sang s’hauria gelat i format cos amb la beina” (p. 557), fet que li hauria impedit matar els altres llops. O siga, que els militars es troben en la ciutat de Lleida, mentres que, en els pobles, hi havia els qui solien viure-hi i podem pensar que eren fills de la terra. A banda, en la ciutat, en lloc de fer costat als familiars o, com ara, als que coneixien el jove, es decanten per lo militar (l’actitud del xicot davant el servici) i per tractar de construir la història, àdhuc, en relació amb el sabre.

Per consegüent, la cultura matriarcalista es decanta més per les persones, mentres que la patriarcal ho fa més per actes puntuals i en nexe amb la guerra, com ara, servir al rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.