Un altre relat arreplegat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, és “La guerra del Francès”. Primerament, llegim que, “A Torres de Segre, la tradició més arrelada ha estat la que fa referència a la Mare de Déu de Carrassumada”. És a dir, una que té a veure amb la figura de la mare (ací, amb el paper de protectora).

A continuació, posa que “Aquesta imatge, segons la llegenda, va ser trobada per un pastor que pasturava el seu ramat per aquells verals” (p. 440) i, com en narracions de marededeus trobades, els habitants del poble “van decidir fer-li una capella a l’indret on la van trobar i es veu que aquell era el lloc escollit, perquè ja no se’n va moure” (p. 440). En altres paraules, Nostra Senyora, molt estimada pel poble. A banda, ho fou després que ella determinàs on volia estar i… que no cedís a les pretensions d’altri.

Tot seguit, se’ns indica que “La gent de Torres de Segre sempre hi ha tingut uns forts i sincers lligams de veneració i estima” (p. 440) a la Mare de Déu, símbol de la terra i de la mare que acull, que fa d’advocada (ací, d’un poble, a canvi d’eixos lligams).

És més, en un passatge que, per semblances, perfectament podríem empiular amb la guerra espanyola de 1936-1939, el narrador comenta que, “quan es produí la invasió francesa, van patir molt, ja que les lluites aferrissades (…) i les destrosses que aquelles tropes causaven en santuaris i esglésies que trobaven al seu pas, els feien témer la destrucció d’aquest santuari i de la seva marededéu” (p. 440). Detalls d’eixa línia tornaren a ocórrer (però amb marxistes, anarquistes, anticlericals, republicans, menjacapellans, etc.) durant la guerra de 1936.

Cal dir que, més d’una vegada (i, en aquest cas, per part del règim dictatorial franquista), a les darreries del franquisme, la historiografia fidel als governants espanyols tractà de justificar que la guerra havia sigut inevitable, com poguí llegir, a mitjan dels noranta, en una revista d’història.

Adduirem que, mentres escric aquestes línies, el 30 de juliol del 2023, en què, en moltes poblacions catalanoparlants (o que ho foren), es celebra la festivitat matriarcal dels Sants de la Pedra (els germans Abdó i Senent), he evocat que, quan fiu l’estudi sobre aquests sants (entre el 2017 i el 2019), més d’una vegada, pensí quin gran favor feren les destrosses d’imàtgens i de monuments religiosos (actes patriarcals)… a la línia que aplicà la posterior dictadura del general Franco (del mateix signe): aplanaren el camí a Sant Isidre (un sant arrelat en la tradició castellana, la qual, entre altres coses, és mística). I, a més que depuraren part de la història i, òbviament, del patrimoni, n’eixiren perdent tots (almenys, vista des del punt humanista i des del matriarcalista).

Igualment, aquest paràgraf de la narració, em recorda que un dia jo era en un despatx parroquial. Entrà un jove i demanà al rector per uns arxius. El capellà, molt obert, després de dir-li que no n’hi havia de quan el xicot cercava, em comentà que… això era el fruit de la guerra. És més, el rector afegí que, sovint, més d’un net d’aquells que, durant el conflicte, eren d’esquerres,… ara investigaven i es trobaven amb situacions així. Per això, quan copses que, des de posicions de lo que es sol dir avançades, progressistes,… es fa una defensa de lo que és del seu color (però no de lo que, en el fons, és el resultat de la història d’un Poble), personalment, optes per fer lo que, cap al 2010, em comentà aquest capellà i amic: prendre’n de tots, estar-hi agraït i continuar amb lo que fa que la teua vida tinga sentit. Però, com la mare que té bona relació amb el fill i, òbviament, amb els peus tocant terra.

Prosseguint amb la llegenda, “La veu popular ens diu que les tropes franceses, com si fossin impedides per una força invisible, no assoliren el cim de l’ermita i així fou com se salvà la imatge i la seva ermita” (p. 440). Per tant, copsem trets matriarcalistes: la foscor (la dona), l’ermita (en nexe amb lo femení) i la dona (Nostra Senyora) que salva un poble.

I, més encara: “ens cal afegir que tenim la certesa que aquesta imatge (…), en aquella època, va estar duta a terres mallorquines, juntament amb altres imatges, per tal de salvaguardar-les (…).

En la darrera guerra, aquesta imatge també fou salvada de la destrucció, gràcies a l’actuació de la Maria de la Mel, que, de nom, es deia Maria Cardó i Palau” (p. 440). Per consegüent, no sols ens trobem amb germans que acullen lo que podríem dir símbols culturals, sinó que podem llegir un cas en què una dona salva aquesta Mare en qui el poble havia depositat molta esperança. Adduirem que, com en la cultura basca, les dones catalanoparlants, tradicionalment, estan molt associades a la conservació i a la transmissió del saber popular i del matriarcalisme: més que els hòmens.

Finalment, direm que, partint de l’observació, de la lectura i de comentaris al llarg de l’estudi sobre els Sants de la Pedra i de la recerca sobre el matriarcalisme, hem pogut captar que, més enllà de si una persona es defineix d’esquerres, de centre o, per exemple, de dretes, les que dormen millor i tenen una vida més positiva psicològicament, són les que abracen el matriarcalisme: s’agarren més a la terra, a lo tel·lúric i això fa que troben un sentit a la seua vida. Com em digué ma mare, per telèfon, el 19 de gener del 2023, “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força”. I els del relat en comptaven amb u: Nostra Senyora.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.