Un altre relat en què es reflecteixen molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Del castell al Pedraforca”. Així, diu la veu popular que, “en no poder posseir el castell, les bruixes s’adreçaren vers el Pedraforca, que, des de llavors, és la muntanya de les bruixes i, cada Nit de Cap d’Any s’hi reunien en assemblea extraordinària presidida pel dimoni” (p. 340). Per tant, copsem unes dones que, com moltes nascudes abans de 1920, malgrat els canvis que no jugaven al seu favor, trobaven una opció que ho compensava i que els servia d’al·licient. És més, en línia amb lo matriarcal, no es diu que ninguna d’elles tractàs de fer miques la resta de membres del grup,… ni tan sols, una. A banda, aquesta actitud no afavoria un individualisme indiferent a qui no fos de la mateixa corda, ni, per exemple, com una d’elles.

Igualment, l’aplec es fa de nit, enmig de la foscor, trets associats a lo femení i amb el matriarcalisme. El dimoni, qui podria haver substituït (almenys, en la tradició catalana) algun personatge femení pagà o pertanyent a una religió anterior al cristianisme i matriarcalista, fa de cap de colla.

També se’ns comenta que, en eixe acte, “acordaven les malifetes que durien a terme durant l’any que entraven. Per això, els moradors de Gósol i de tota la rodalia, que no es fiaven d’aquelles dones de l’escombra voladora, ni del diable, la Nit de Cap d’Any barraven portes i finestres per evitar-ne l’entrada a la llar” (p. 340). Partint d’aquest passatge i del fet que l’escombra (la granera) representa el penis i que, com bé podem llegir, l’escombra era voladora, ¿per què no pensar en una sexualitat matriarcal que “volava amb prou llibertat” així com un catxirulo ho faria en un dia de bon vent, encara que qui el portàs ho fes amb els peus tocant terra i li ho permetés? ¿S’amagaven en les cases per indicació de representants de l’Església catòlica que seguien els costums castellans en lloc de la tradició catalana (la darrera, molt més permissiva, oberta i en pro de lo matriarcal, àdhuc, en lo eròtic i en lo sexual, com es plasma en algunes rondalles, especialment, d’humor i en què, com ara, intervenen les figues i algun capellà)? No descartem, ni tan sols, la segona possibilitat.

Adduirem que el tema de la cacera de bruixes, en la història d’Europa, va molt de la mà de l’inici del cesarisme (durant el Renaixement) i d’intents de cremar tots els llibres (i les persones) que no s’ajustassen a les fal·leres del papa (o bé del cap d’estat o d’un membre de la noblesa que exercís de capitost d’un territori polític amb autogovern, com ara, d’un comtat), això és, de limitació de llibertats, sobretot, en relació amb les dones, amb lo matriarcal (per part de nous corrents religiosos i del catolicisme fidel a les directrius de Roma) i amb el paganisme que perdurava. Sobre això, a penes s’ensenya en els centres escolars i, en el meu cas, comencí a aprendre’n gràcies a un mestre de Magisteri (un home) que, en el curs 1993-1994, ens ensenyava “Didàctica de la Història”, a un mestre d’Història en el mateix centre (qui em parlà d’una historiadora de Magisteri que sabia molt més del tema) i a aquesta historiadora (que em recomanà dues obres, una d’elles, una enciclopèdia sobre la història des de les dones). Per consegüent, no cal ser dona per a estar interessat pel paper de les dones en la Història.

Quant al fet que, en aquesta narració, les bruixes baixassen per un canal (com és un fumeral) i que ho facen cap a la casa, podria enllaçar amb un retorn a la casa maternal, a la terra on viuen. I, òbviament, elles, com aquell qui diu, governant la sexualitat masculina (el penis) així com un genet ho fa respecte al cavall que mena: damunt de l’escombra. 

Finalment, podem llegir que el castell, gran, estava “envoltat de muralles” (p. 340) i que hi havia una “antiga església llegendària” (p. 340). ¿Un antic monument pagà en nexe amb la Mare Terra o bé amb la Gran Mare i que era lloc d’aplec dels qui vivien per la rodalia? Podria ser; i, si fos així, sabem que “El poble es bastí als seus peus, estenent-se per la petita vall” (p. 340). En altres paraules, les dones portaven el territori, feien reunions comunitàries, qui les encapçalava era una dona (ací, el dimoni) i elles eren qui prenien les principals decisions. Si no, ¿per què no es fa esment a cap home, llevat del dimoni, en aquells aplecs i, igualment, per què l’espai en què manaven no anava més enllà, com ara, d’un comtat (lo que diu la petita vall)? Recordem que lo que ara diem Catalunya, inicialment, foren comtats.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.