Continuant amb la rondalla “La vall d’Omar”, plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, el pare de la jove musulmana envià “una esquadra de soldats moros a cercar-los, no van trigar a localitzar el lloc on s’havien refugiat” (p. 140) i, “en veure el noi, li dispararen una fletxa. Però també, en aquell instant, la noia s’adonà del fet i s’interposà entre el seu estimat i la fletxa enviada” (p. 140) i la xicota cau a terra, des d’on, com a noble, deia als soldats de son pare:
“-Detureu-vos, no li féu res” (p. 140). I així ho fan (per tant, la dona té la darrera paraula) i, a banda, tampoc no la maten, detall que reflecteix que la dona està ben apreciada. De fet, el pare, en veure la jove, comprengué l’amor “que devia haver-hi entre els dos” (p. 140), ordena que la guaresquen i, tot seguit, perdona el noi.
Finalment, “Diu la tradició que la noia es guarí i que, a partir d’aquell moment, nasqué una forta amistat entre les dues famílies” (p. 141) i, així, bones relacions entre cristians i musulmans.
En la rondalla que ve a continuació, “La salvadora del castell”, també en el mateix llibre, es conta que, en un castell de Sant Oïsme que, segons la tradició, es salvà de l’enderrocament ordenat per Felip V en el segle XVIII, hi havia una jove senyora que era valenta.
Així, quan la tropa forana es presentà en el castell, “va sortir a rebre’ls la noble dama, ben abillada amb les millors robes. (…) La mestressa havia estat avisada a temps (…) i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes (…) i, ara, en la recepció, semblaven servents” (p. 141). Com veiem, apareix la dona, associada a la noblesa, i, igualment, a la figura de la mestressa, com una autoritat eixerida que compta amb els altres, que els organitza i que els dirigeix de manera molt oberta.
La senyora convida els forasters a acompanyar-la “en el dinar que els havia preparat” (p. 141). A més, copsem la sexualitat matriarcal, la qual no va en línia amb la figura del capità dels que venien de fora: “el seu capità va pensar, conqueridor de joves com era, que havia estat ell, amb la seva figura, qui havia causat l’impacte a la jove vídua i va respondre afirmativament al convit, pensant que, després (…), podia acabar amb la dama a l’alcova” (p. 141), és a dir, en una cambra petita per a dormir.
Per això, al capdavall, el capitost “li oferí la possibilitat d’emportar-se del castell tots els mobles que volgués, que ell, generós com era, li deixava treure, encara que seria bo que ella ho agraís d’alguna manera (i, en aquest punt, mirà en direcció a l’alcova)” (p. 141).
Aleshores, “va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana té arrelada al cor i li contestà:
-Sou al meu castell i jo en sóc la senyora, la que dono les ordres. Us he tractat com a hostes, a vós i als qui us acompanyen. (…) Marxeu, aneu ben lluny d’ací, que no vull que la meva gent faci com si de la matança dels porcs es tractés. Vinga, fora!, i no torneu mai més per aquesta terra, ni en aquest castell (…), que voleu trencar les llibertats del nostre poble. Fora, fora!” (p. 142).
Al moment, “El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove vídua, senyora del castell, que, a pesar de la seva joventut, demostrà l’energia i la noblesa de la dona catalana” (p. 142). Com podem veure, el fet que una dona siga qui porte el castell (com qui ho fa en una casa o, per exemple, en una associació) està ben considerat i no es desaprova. A més, captem que es considera positiu la noblesa.
Finalment, copsem que “fou d’aquesta manera que el castell escapà del càstig de l’enderroc i ella entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell de la baronia de Sant Oïsme” (p. 142).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
