L’educació matriarcal, per mitjà de les dones i molt oberta

Continuant amb la introducció que fa Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també addueix que l’educació (matriarcal) incloïa “la transmissió, de generació en generació, de mites, tradicions, llegendes, històries i rondalles.

És remarcable la gran tenacitat i persistència de la memòria col·lectiva en aquells diversos aspectes que afecten la vida cultural, molt més, però, que en els fets històrics i en els esdeveniments de tot ordre” (pp. 8-9). En altres paraules, que l’educació tenia com a prioritari lo que podríem dir una formació a llarg termini (per a la vida) en lloc d’una centrada en lo que, en el camp de la Història, es diu positivisme: guerres, batalles, persones que han ocupat càrrecs de poder, culte a la bandera i a l’himne d’un Estat o d’un territori, arraconar els grups minoritaris o, tradicionalment, marginats o els que, aleshores, no solen sobreeixir, etc.. En eixe sentit, cal dir que, en moltes rondalles en llengua catalana recopilades abans de 1932 (quan morí Mn. Antoni Ma. Alcover), hi ha dones que, àdhuc, figuren com a heroïnes i que són ben tractades i ben considerades com també que pensen en els altres.

En línia amb el paper de la dona com a transmissora de la cultura popular, d’experiències, de vivències i com a educadora, Joan Bellmunt i Figueras comenta que històries i llegendes, “Universalment s’han anat contant vora del foc i al voltant de la llar. El foc encarna per als pobles primitius l’essència dels avantpassats i se’ls té per la divinitat mare; la llar és temple i altar” (p. 9). Això sí, una “divinitat” que encara perviu entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Resulta interessant el paràgraf següent, en escriure que “la tradició no deixa d’ésser flama maternal i patriarcal, simbolitzadora del passat, que reviu a l’entorn de qualsevol llar encesa on s’assimila la tradició per fer-la arribar i traspassar dels qui ja estan a punt d’anar-se’n als qui vindran” (p. 9). I ho dic perquè Joan Bellmunt i Figueras, per exemple, no vincula aquesta flama amb l’home. És més: primerament, posa la dona (maternal) i, a continuació, patriarcal (al meu coneixement, o bé com a sinònim de “relacionada amb els parents” o bé com a equivalent a “per part de l’home (o del marit)”, ja que podria fer-ho un padrí o un home que no estigués casat).

En línia amb eixe traspàs de saber (molt sovint, de cultura popular), adduirem que, entre persones nascudes (unes poques) abans de 1930 o durant els anys quaranta, hem captat major interés per la transmissió de generació en generació i, sobretot, quan la seua visió de la casa i de lo maternal està ben vista (i, de rebot, per descomptat, de la terra i de la llengua catalana). Són persones que han rebut una educació matriarcal de manera pregona i que l’han acollida amb bon gust. 

Un poc després, afig que “El fet de contar les llegendes i rondalles prenia caràcter de cerimònia, no litúrgica i qui sap si només de mestratge” (p. 9). Com a anècdota, posarem que, quan jo tenia uns deu anys (a primeries dels anys huitanta), una dona més gran que els meus pares, em regalà un llibret de contes hispanoamericans en castellà i encara en recorde, com ara, u en què un globus aerostàtic presumia davant un catxirulo que comanava un xiquet, però que podia tallar-li. En aquest sentit, afegirem que, mitjançant aquests relats, aprens més, per a tota la vida i, més encara, per a les relacions amb els altres i allà on vas.

Finalment, adduiré que, una vegada, durant l’elaboració d’aquest estudi sobre el matriarcalisme, una dona que havia llegit rondalles mallorquines, m’escrigué que havia pres com a model a imitar, com a referent en la seua vida,… no una feminista, ni una dona que fos famosa (i com, més d’una vegada, no catalanoparlant, ni nascuda en cap població de les Illes Balears), sinó un personatge femení d’una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Deixa un comentari