En el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, el rector Serafí Planesdemunt escriu al seu amic i interessat pel folklore, sobre la transmissió de contes amb motiu dels aplecs familiars i, fins i tot, quan ve alguna persona de fora. “De la mateixa manera, doncs, que el nostre cos necessita d’un descans físic, a l’ànima li’n cal un, d’espiritual. Un poble sense relats fantàstics -que no somniés despert- fóra un poble sense il·lusió, un poble sense futur.

(…) En aquests pobles, la vetllada comença per Tots Sants i s’allarga fins a la Candelera (…). I no et pensis pas que aquest aplec quotidià sigui un orgue de gats. Ben al contrari, (…) en el fons, la sessió o tertúlia està ben estructurada. Cada membre de la família hi té un paper assignat” (p. 235), paraules que podríem empiular amb unes que em digué ma mare el 15 de febrer del 2020 durant una entrevista: cada u dels seus avis prenia el seu paper. I, com m’afegí, posteriorment, els hòmens, com que les dones eren fortes i portaven molt bé la casa i el seu lideratge (i, ambdues  bandes, es respectaven), els ho posaven fàcil. Eren catalanoparlants nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

Més avant, el capellà li addueix que, “qualsevol anècdota, per més anodina que ens pugui semblar, aporta molta informació sobre la vida rural” (p. 237), ja que pot complementar part de lo que no havíem arreplegat i, com ara, que no havíem pogut compartir amb altres persones. Igualment, li afig que, “Quan es mor un padrí, ¿quants records personals i comunitaris es moren també amb ell? Doncs tots, excepte allò que ha explicat als més joves. Fins avui, ‘els contes de la vora del foc’ s’han salvat d’aquesta manera. Ara, (…) jo els he escrit en el paper i tenen més probabilitats de subsistir” (p. 237). I més perquè “aquests darrers anys han arribat fins ací dalt dos invents que no afavoreixen pas gaire la continuïtat de les vetllades tradicionals. Em refereixo, especialment, a la ràdio i a l’electricitat. (…)

En el futur, doncs, ¿què s’esdevindrà de la vetllada familiar, aquesta gran escola de tradició?” (p. 237). En relació amb aquesta qüestió que es fa el rector, direm que, en la tardor del 2022, em trobí que, més d’una vegada, ma mare (nascuda en 1943), a qui molts dies li contava part de narracions plasmades en llibres amb llegendes, amb rondalles, etc. en llengua catalana, em demanava, per telèfon, “I hui, ¿quina rondalla em contes?”.

I, com que el telèfon era un mitjà més de connexió entre persones, en aquest cas, entre dues generacions i, a tots dos, ens permetia aprendre, li responia “Ara te’n llig una”. I, per descomptat, li la llegia (sovint, parcialment, per a exposar, sobretot, els passatges que li podrien reportar més, que podrien fer que estigués més creativa o bé els que li facilitaven conéixer més sobre el matriarcalisme). Igualment, allò feia possible que ella em transmetés comentaris, anècdotes en vincle amb persones que ella coneixia (o havia conegut, com ara, avantpassats seus) i, així, que es pogués ampliar més el report per a la investigació sobre el matriarcalisme.

En el relat “El soldat de Campirme”, plasmat per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, copsem persones de zones rurals i molt obertes, per exemple, a jóvens: “Un dia hi passava un venedor ambulant amb un ruc carregat de terrissa. Un soldat s’acostà a l’home que menava l’animal:

-Escolteu, bon home. ¿Que em deixaríeu dir tres coses al ruc, a cau d’orella?

-Prou, home, prou! I quatre i tot, si voleu…!  -li contestà tot refiat el viatger” (p. 239). Si llegim la part posterior de la rondalla, veiem que el soldat fa una broma de mal gust al ruc i que, com que no diu la veritat al capità, aquest el lliura. Evidentment, el contacte amb la cultura patriarcal castellana (per mitjà del servici militar, obligatori), no va en línia amb la de l’amo de l’animalet i sí amb la del soldat.

En la rondalla “Mossos vingueren…”, es reflecteix el tema del lideratge: “El mosso (…), fent sonar un flabiol, mena tot el ramat davant del seu amo.

(…) La mestressa, llavors, decideix de prendre cartes en la qüestió i proposa al seu marit una estratègia definitiva” (p. 243): “Jo esplomaré unes quantes gallines, et sucaré tot el cos de mel i t’hi enganxaré les plomes. Després, tu t’enfiles en un arbre i cantes com el cucut. Llavors, no tindrà altre remei que marxar (…).

L’home se’n pujà, doncs, a la figuera de vora casa i començà” (p. 243).

Finalment, davant l’habilitat estratègica del mosso i dels resultats, al seu favor, la mestressa tria casar-se amb ell i varen tenir tres fills (p. 243). I, així, copsem que el mosso i la dona són líders, però no el marit d’ella (qui segueix els dictats de la muller). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal i Venturós Any 2023.