Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el tema de la sexualitat, és “Ses dues amigues”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Hi havia dues amigues que s’havien casat es mateix dia i s’home d’una d’elles sempre l’atupava i, s’altre, no, perquè sa dona era molt bona i no havia de mester atupar. Ses dues dones, un dia es veieren (…) i una va dir a s’altra:
-Que et tracta bé es teu home?
-Jo -diu-, sí: tenc un home més bo,… No em diu res mai” (p. 282). D’ací, podem deduir que la dona és qui mana en la casa, qui té la darrera paraula.
En el mateix relat, veiem que “aquell home, quan va veure que, tanmateix, no hi havia motiu per pegar-li, ho va deixar anar” (p. 283).
En una rondalla molt pròxima a aquesta, copsem una de tipus eròtic, “Sa fadrina vellarda”, en què dues dones parlen sobre el matrimoni. “Això era una fadrina vellarda que no s’havia volgut casar i volia saber s’estat des matrimoni quin era. Tenia una coneguda, casada, a qui s’home donava molt mala vida (…).
-Idò, si el vols conèixer -li digué sa casada-, anit avine i te n’aniràs a dormir dins es meu llit i ho sabràs.
Així ho va fer sa fadrina i, sa casada, aquell vespre se n’anà a jeure a una altra banda” (p. 285).
Com podem captar, ni per als recopiladors de les rondalles d’aquesta obra (en la darrera dècada del segle XIX en les Illes Balears), ni per als reporters, relats com aquest eren incorrectes, sinó, més bé, formaven part del dia rere dia.
Més avant, veiem una rondalla, “S’al·lota casada a vila externa”, també reflectida en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, en què llegim que “Una al·lota d’aquesta vila es va casar amb un jove de vila externa i, un dia que vengué a veure sos pares, digué que s’home la tractava molt bé” (p. 294).
En vincle amb aquesta tercera narració, afegirem que, més d’una vegada, m’han comentat hòmens de l’Horta de València que haurien nascut, per exemple, en els anys quaranta del segle XX i que eren catalanoparlants, que les dones eren més preparades per a lo comercial, que ells les tractaven bé, que es feia lo que deien elles i que això no suposava vergonya per a ells. En altres paraules: acceptaven el matriarcalisme.
Afegirem que un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “En Pere Taleca”, el qual figura en la mateixa obra. Un home, en Pere Taleca, “un dia va dir a sa dona:
-Mira: jo vull veure si em faré ric; compraré un ase i, mesclat amb es farratge, li donaré a menjar un parell de doblers i, llavors, faré creure que és s’ase qui en fa” (p. 289). I, tot seguit, ho fa.
En un passatge posterior, en Pere Taleca comenta a la seua dona:
“-Mira-ho! Ja tenc tot això!
-Sí -li digué sa dona-. Ja veuràs quan se’n temeran, si seràs ric o no ho seràs” (p. 290) i en Pere Taleca li afig “ja en sabré, jo, desfer des trumfos” (p. 290).
Posteriorment, “Es marxando, tot content, se’n dugué es conill a ca seva i digué a sa dona:
-Avui sí que duc una bona xiripa.
-Sí -li digué sa dona-. Si és tan bona com sa de s’ase, ja estam ben posats” (p. 291) i ell li addueix “Aquesta és ben vera!” (p. 291).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
