Dones que aproven els marits, didàctiques, molt obertes i trets matriarcals

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Es metge Grill”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, un taconer que patia molta misèria, “Un dia va agafar sa seva dona i li digué que estava determinat d’anar a provar fortuna. A ella, li sabia molt de greu que la deixàs, però, a la fi, ho va consentir” (p. 298). Copsem, per tant, que les coses es tracten entre els dos, que ella té la darrera paraula i que aprova la proposta del marit.

A continuació, també el captem mitjançant la col·laboració, fins i tot, de l’autoritat civil i de la religiosa: “Ell se n’anà as batle i li va demanar uns calçons, una levita i un bombet. Llavors, se n’anà as vicari i li demanà un llibrot vell, i partí de cap a la Cort” (pp. 298-299).

El rei, qui tenia la filla malalta, el crida i li diu que no mancaria al taconer res si ell la guareix. Però, després de la curació, “El rei, agraït, li donà tot lo que volgué i de cap manera volgué que se n’anàs a ca seva i envià molts de regals i doblers a sa seva dona” (p. 299). No obstant això, al capdavall, el rei el deixa anar a sa casa i “Arribà a Son Servera carregat de doblers, no va fer pus de taconer” (p. 300).

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal és “En Pere de sa Butza”, en què veiem l’educació matriarcal, la calma i l’empatia de l’ensenyant (la mare) amb el fill (en Pere), per exemple, al capdavall de la rondalla, en què el fill “va pensar que, tanmateix, lo que li havia dit sa mare que digués era lo millor: ‘Déu mos do calma, Déu mos do calma’” (p. 307), un element molt important en l’educació i quan s’ensenya.

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, en la rondalla “Es frare de força” (p. 309) es reflecteix el matriarcalisme i la religiositat oficial (mística i castellanista) i, a banda, es veu que, als seus habitants, els tirava més la terra que aquesta religiositat: “En aquest poble, [Campos,] antigament eren molt dolents i no creien en res, ni volien anar a missa, ni a l’ofici, ni creure es batle, ni es rector, i tothom volia comandar, i, ¡vaja!, que arribaren que no s’hi entenien.

Es rector, apurat, quan veia que ell ja no bastava, va determinar d’escriure as prior de Sant Domingo, de Ciutat, perquè li enviàs un frare de força” (p. 309) i el prior “va triar es frare més místic i més savi que hi havia as convent i l’envià a Campos” (p. 309). Passatges com aquest, però en altres rondalles, els podríem vincular amb els intents de castellanització cultural, la qual incloïa lo místic (i, en lo polític, el culte a lo normatiu). Per exemple, en el Regne de València, tractaren de prendre força, àdhuc, en l’ensenyament en castellà per part de religiosos (que no de frares) del segle XVI i primeries del segle XVII, atenent a paraules que Pere Riutort ens digué el 31 de gener del 2021: en temps del Patriarca, “De deu missioners, nou eren religiosos,… i ja volien introduir el castellà. (…) Tot això, comença després de la Germania”. 

Igualment, cal dir que aquest relat trau el convent dels frares dominics de Palma (històricament, molt coneguda com Ciutat), el qual fou la seu de la Inquisició i que fou enderrocat en 1837. Per tant, parlem d’un relat ben antic.

Finalment, una altra rondalla del mateix llibre i en què hem trobat trets matriarcalistes és “Tres fadrins digudins”, amb un final amb elements sexuals:

“Ai! Quants de frarets he dit, que no em recorde?

-Tres! (respon sempre algun innocent que escolta).

-Besa’m es culet, que no en sé més” (p. 313). En l’original, no posa la paraula ”culet”, sinó punts suspensius i, quant a l’autora del llibre, en una nota (p. 313), s’inclina pel terme “cul”. Nosaltres considerem que la més adient és “culet”, per a que rime amb ”frarets” i amb “trets”. En qualsevol cas, veiem que el reporter també toca el tema de lo sexual i ho interpretem com que el Poble no hi era alié.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Deixa un comentari