Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Na Blanca i Bella”. Així, una mare que tenia un nin, va prometre l’ànima del xiquet al dimoni però, un dia que el fill la veia molt trista, ell li demana pel motiu, la mare li ho comenta i, tot seguit, “Aquell al·lot es posa de camí i se’n va a cercar es dimoni. Passa per un camp on hi havia missatges que llauraven” (p. 156) i ells li diuen “ves-te’n a sa vorera de mar, que hi ha tres filles seves que neden. Has de prendre sa roba de sa més petita i no li l’has de dar fins que t’haurà dit què has de fer” (p. 156). I així ho fa el xiquet. Per tant, una de les filles resta nua o, si més no, sense eixa peça de roba. 

A més, el nen promet a la filla més petita que, si li diu què ha de fer, li donarà la roba. Aleshores, la filla del dimoni li respon:

“-Tu, ves-te’n as puig, però no faces res fins que jo vendré (…).

Així ho va fer ell, i ella se n’anà as puig i ja el trobà que l’esperava” (p. 156). Per consegüent, la dona marca les directrius del xiquet. Igualment, copsem que hi ha tres xiques jóvens i un xiquet, això és, que predomina la part femenina i que, entre eixes filles, el narrador tria la més petita, com en moltes rondalles en llengua catalana.

A banda, ella li aplana la tasca: “tirà unes pólvores i es puig va romandre trencat, sembrat, segat i, es pa, pastat. Es vespre se’n va ell, entrega es pa al dimoni” (pp. 156-157) i captem dones molt treballadores i hòmens de la mateixa corda, tret molt plasmat en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que, molt sovint, feien les faenes junt amb el marit o que també anaven molt al camp i que estaven ben tractades.

A continuació, el dimoni mana una activitat al nen i “Ella també hi anà, tirà unes pólvores a sa pell i quedà blanca com la llet. Es vespre, [es nin] entregà sa pell blanca al dimoni” (p. 157). Aleshores, el diable li diu que ha de tirar-se cap a la mar (detall vinculat amb la dona) i que hi cercarà una tumbaga (és a dir, un anell llis) de sa mare. Veiem, per consegüent, detalls matriarcalistes: la mar (aigua), l’anell (té forma circular) i la mare (relacionat, sobretot, amb la terra i amb l’aigua).

Però, la filla del dimoni, eixerida i diligent, hi va i comenta al xiquet:

“-No t’hi tires. Agafa’m, a mi, i, damunt aquesta pedra, capola’m i, ben capolada, tira’m dins mar.

Així ho va fer i, es cap de poc temps, ella surt de dins mar amb sa tumbaga, però amb un dit manco” (p. 157). Aquest passatge el trobem, molt similar, en altres rondalles. Es veu, clarament, que la dona salva l’home, que ella és la part més activa i que, a més de portar les calces, ell li creu. Igualment, es reflecteix una relació molt directa entre la dona i la mar i, posteriorment, amb la terra.

Al capdavall, com en altres rondalles, la filla del dimoni diu al nen que, en un estable, hi ha dos cavalls (el del vent i el del pensament) i “Deixa es des vent i pren es des pensament i, així, no ens trobaran” (p. 157). Direm que, malgrat que el vent i el pensament podríem vincular-los amb la part masculina (el cel, la banda superior, l’aire), el pensament també té a veure amb lo terrestre (tocar els peus a terra) i, així, amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, les cultures matriarcalistes no han estat, precisament, relacionades amb el misticisme, ni amb el racionalisme i sí, com ara, amb lo que el nord-americà Thomas S. Harrington, en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista a Catalunya”, en català en la versió original, del 2018, considera com una “contraposició a l’obediència a ortodòxies socials i culturals àmpliament propagades” (p. 215), que podríem relacionar amb els catalans de línia matriarcalista.

Immediatament, passem a passatges semblants i en què el diable troba que la filla, eixerida, fa camí i s’allibera dels treballadors (els missatges) del dimoni.

Finalment, la filla del diable tira un mirall en terra, “comparegué una casa molt formosa i ben moblada, (…) blanca com la llet (…) i, a ella, ja no li caigué més es nom de Blanca i Bella” (p. 158). Cal dir que el color blanc està associat a la llum, al sol i, per consegüent, a lo patriarcal. Per tant, la jove passa a lo matriarcalista, motiu pel qual, la casa, per exemple, té el color de la llet, detall que, com la vaca, està molt relacionat amb la dona, amb lo femení.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.