Continuant amb la rondalla mallorquina “En Tinyoset”, el rei deia que “Sa corona serà de sa qui es casi amb un revetler més deixondit que ets altres” (p.  75) i, com la filla darrera del rei, Na Catalina, “ja començava a esser casadora, el rei fa unes dictes: que ella es posarà as balcó principal de ca seua; passaran per davant tots es senyors fadrins que vulguin, i ella tendrà una bolla d’or en la mà; i aquell damunt qui ella amollarà sa bolla d’or, aquell serà es venturós, aquell es casarà amb sa seua filla Catalina” (p. 75).

Un poc després, veiem que ho fan molts fadrins aspirants a casar-se amb la filla petita del rei, amb Na Catalina (p. 75), i que el rei fa unes segones dictes i, àdhuc, unes terceres i, així, es reflecteix que la dona (ací, Na Catalina) té la darrera paraula i que és ella qui tria l’home amb qui es casarà. De fet, la filla comenta al rei que no n’ha trobat cap que s’ajuste als seus gusts (p. 77) i, aleshores, ell fa les terceres dictes i, ara sí, és quan passa En Tinyoset: “Na Catalina es posa as balcó del palau amb sa bolla d’or dins sa mà” (p. 76) i, quan en faltaven pocs, “s’hi presenta En Cabellera d’or, En Tinyoset, tan ben tallat i ben llavorat de totes ses parts des cos, tan deixondit i galanxó amb aquella cabellera d’or que resplendia com el sol…

(…) Com Na Catalina el guipa i el se veu just abaix des balcó, zas!, ja li ha amollada sa bolla d’or a damunt, que li pega dalt sa cabellera i ell l’agafa i la s’amaga; però, al mateix temps, es treu sa coa des cavall i diu:

-Val, Déu i cavall! Coa coeta, fes lo que saps fer! Du-mos a mi i a Na Catalina a ca ma mare abans de dir Jesús” (p. 77).

I així ho fa. I, immediatament, apareix en ca sa mare, fa que tinguen una bona quantitat de durets d’or i dobles de vint (p. 77) i, entre altres coses, els presenta la filla del rei i, quant a l’esclafit, En Tinyoset demana a Na Catalina: “No és ver, Catalina?” (p. 77) i, de nou, es plasma el matriarcalisme: la dona és qui dona l’aprovat i, per això, li contesta “Passa de ver!” (p. 77).

La mare d’En Tinyoset ho comenta a moltes veïnes i es fan els preparatius per a l’esclafit (pp. 77 i 79) i “sa mareta i es seus germanets, tots ben vestits i amb un quern de dobles de vint dins sa butxaca cadascú” (p. 79). Un poc després, el jove deixa set barcelles d’or a sa mare i als germans, qui ho accepten molt bé, i En Tinyoset i Na Catalina, per mitjà de la cua del cavall, se’n van a un bosc: “allà hi faré sortir un palau com es del rei i allà ens estarem tots solets” (p. 79). Fins i tot, un palau millor que no el del rei (p. 79).

Ara bé, un dia, el rei, que anava de cacera, passa pel bosc i veu un palau grandiós (el dels dos jóvens), i Na Catalina el reconeix i, com que En Tinyoset la convenç (amb bondat) convidar-lo a veure-ho tot i a berenar, així ho fan…, eixa vegada i dues més. I el rei, que és ben tractat en el palau d’En Tinyoset i que se’n va dient-los que tornarà a visitar-los de nou, no els diu res durant la visita. Però, a la tercera, el rei tria fer unes dictes: “es cavaller o general que li faça guanyar sa guerra, rebrà un anell d’or com a penyora d’un premi més gros es dia que sia” (p. 82).

Aleshores, En Tinyoset, en agraïment al rei, opta per fer possible que el monarca guanye la guerra i, així, recorre al cavall i a la coeta (p. 82). El cavall li comenta què caldrà fer per a véncer i En Joanet, “es posa davant es cavall, que partí com una bala i, en un instant, varen esser allà on hi havia sa guerra. Entren en foc, (…) En Joanet, amb sa coa des cavall i amb una mà ben estreta” (p. 82), i, dins d’un instant, En Joanet havia fet guanyar la guerra al seu sogre (p. 83).

A més, En Tinyoset diu al rei:

“-Tractes són tractes, senyor rei! Li he feta guanyar sa guerra: em sembla que m’he guanyat s’anell!

-Si que és ver! -diu el rei.

I es destira d’un anell d’or i el dóna a En Joanet, que el s’amaga ben amagat, es posa damunt es cavall i, al punt, ja no en veieren sa pols” (p. 83) i tornen al palau del bosc i, des d’allí, a un altre bosc (p. 83). Com veiem, la dona (ací, Na Catalina) és qui té la darrera paraula, en triar amb qui es casarà i, malgrat que l’home (En Tinyoset) és més arriscat ja en el bosc, ella aprova lo que ell li comenta, en aquest cas, rebre a son pare, el rei. I, novament, tots dos se’n van cap al demà (ací, a un altre bosc).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.