En consonància amb els dos articles que havíem tractat en l’entrada anterior, direm que el 19 de gener del 2022 vaig accedir-ne a u, escrit pel valencià Jesús Puig, “De preus i menyspreus” (https://www.levante-emv.com/opinions/2022/01/18/preus-i-menypreus-61675168.html), publicat eixe dia en el diari “Levante-EMV” com també en el seu mur, en relació amb els llauradors, per exemple, quan diu que “l’agricultor (…) nada contra corrent en no abandonar el camp”. Li comentí que, “En la meua família, hi hagué un agricultor (1935-2021)[1], que anava molt en la línia que dius.

Estava molt arrelat a la terra.

Quant al poble on viuen els meus pares, Aldaia (l’Horta de València), mon pare, més d’una vegada, m’ha dit que, a principis dels anys cinquanta del segle passat, era un poble on abundava el forment, les garroferes i les oliveres. La uniformitat de cultius és com la uniformitat de línies polítiques: resulta més difícil una alternativa” i, tot seguit, li vaig afegir un enllaç per a poder llegir una entrevista a Biel Majoral, cantant balear, sobre el vincle amb la terra, el matriarcalisme i l’especulació. Jesús Puig em respongué “Bon dia, Lluís Barberà. Cada dia n’hi ha menys, d’enamorats de la terra, i si encara en queden (o en quedem), és perquè tot i perdre diners, la mantenim per ser herència dels pares. Com acostume a dir, si en aquest país nostre encara hi ha agricultors, no es deu a polítiques dels governants respectius, sinó a la seducció que l’home sent cap a la terra, reflex sens dubte que ‘fou fet de fang, i al fang torna’. Tret d’això no hi trobe cap explicació racional”.

A més, afegírem a Jesús Puig “Estic d’acord, Jesús. Ma mare m’ha dit, algunes vegades, que podria haver-se casat amb un llaurador i que no li haurien caigut els anells. Però es casà amb un home que, molt prompte, passà a treballar de tècnic (…). Ara bé, ella està molt vinculada amb la terra”. I, en la rama dels meus pares (mon pare, ma mare, els meus germans i jo), és la dona que més ha estat en relació amb la terra, i ho copse quan me’n parla.

En una entrevista feta a David Segarra, periodista i documentalista valencià,  en què ix prou l’estima per la terra, titulat “L’Horta ens ensenya que som part d’una societat creadora, i no sols destructiva” (https://www.elsaltodiario.com/pais-valenciano/david-segarra-horta-ensenya-som-part-societat-creadora-no-sols-destructora), publicada en “El Salto”, l’entrevistat comenta que “Nosaltres vam (…) contextualitzar, connectar i lligar (…) amb la terra (…) amb les persones, amb els animals, amb la natura”. A banda, afig que el documental “Per molt que bufe el vent” formava part d’una trilogia que “s’inicià amb Savis de l’Horta (2018), un primer diàleg amb les llauradores i llauradors que mantenen aquest coneixement ancestral”  i que “El missatge (…) que donen les llauradores i llauradors és que gran part de les respostes, reflexions, pràctiques; i les formes de vida comunals, comunitàries, i sostenibles amb el medi ja existeixen. L’Horta ens diu ‘(…) no cal buscar respostes a Moscou, Washington, Londres o Berlín, escolteu a les dones i homes de la terra perquè ací hi ha un món que viu’. Totes som hereues, gràcies tant a periodistes com a llauradores, d’una llarga cadena de coneixements. L’Horta ens ensenya que som part d’una societat creadora, i no sols destructora”.

Igualment, adduirem que David Segarra trobà que, com podem veure, per exemple, llegint sobre cultures matriarcals del món, hi ha molta semblança entre els que hi estan vinculats. Així, plasma que “En la meua experiència una de les coses que em va sorprendre molt és que la cosmovisió dels llauradors i les llauradores de l’Horta de València és molt similar a la dels llauradors de Palestina i a la de les indígenes de Colòmbia i Veneçuela. És molt similar la manera que tenen de relacionar-se amb l’entorn i, fins i tot, utilitzen paraules que s’assemblen molt”. Ho comproví quan llisquí el llibre “La voz de los pueblos indígenas. Los indígenas toman la palabra en la ONU” (edició d’Alexander Ewen i publicat per José J. de Olañeta, Editor, en 1995), en què representants indígenes de cultures de diferents punts del planeta, exposaven, sobre la seua cultura, en l’ONU a mitjan dels anys noranta del segle XX com també en llegir bona part del llibret sobre l’avia Damiana, en relació amb la cultura colla, matriarcal, en el nord de Xile.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] El meu oncle José, a qui, en el 2003, fiu una entrevista.