En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de desembre del 2021 plasmàrem el post, i ens comentaren “Aquest fet m’ha passat vàries vegades i a llocs molt rars. Com més enfora estàs de casa, més se t’obri el cor: és una alegria i, després, ‘amigos para siempre’.

La primera vegada que vaig anar a Sardenya, no sabia que en l’Alguerho parlaven, els vells, el català. Va ser una gran sorpresa” (Rosa Galmes), a qui Julia Pons li comentà “Jo vaig parlar, també a l’Alguer, en català, amb un senyor d’uns cinquanta anys… No diria que fos un vell” i, aleshores, Rosa Galmes li afig “Tot és relatiu. Quan jo hi vaig anar tenia vint anys i pot esser que les persones grans no fossin tan grans”; “Jo vaig trobar uns catalans al Yukon[1], Canadà” (Eulalia Vallvé Vallori), “Sent alegria! M’ha passat a Alemanya, a Frankfurt, per exemple, parlar amb valencians que hi havien emigrat als anys seixanta, s’havien quedat i tenien fills, més o menys, de la meva edat… Va ser molt curiós.

A Alemanya, hi ha gent que estudia i aprecia el català. O a l’Alguer, a una botiga on l’amo em va atendre en un català ‘alguerès’ molt bonic. I no era un vell, per cert” (Julia Pons), “Doncs, mira. Fa uns anys, érem a un cafè en els Camps Eliseus i darrere nosaltres, hi havia unes persones que xerraven es mallorquí i, de prompte, em vaig donar compte i li vaig dir, as meu home ‘Mira, darrere nosaltres, xerra es mallorquí’ i em diu ‘Que va!, és que tens tantes ganes de sentir-lo que tot t’ha paregut!’. Però no: va ser una alegria de poder xerrar sa nostra llengua. Vàrem estar molt contents” (Francoise Ramon), “Una forta emoció. He tingut la sort de treballar a Son Espases i enraonar amb un 80% d’illencs, en el seu català. Disfrutem tots: ells i jo” (Merce D. Bertran), “Jo em sento capaç, fins i tot, en el provençal, llengua d’oc, i totes les variants, fins i tot, l’aranès -mira que en soc, de valenta-.

El valencià és molt divertit. Tot ho fan xicotet.

El mallorquí és com una cantarella… és una tonada singular.

Parlo català occidental. Dit això, he llegit i estudiat ambdues variants. Perquè sí, perquè em dona la gana. Ha, ha, ha” (Estela Monne), “Idò, mirau: per Avon, em vaig trobar una persona que havia nascut al mateix poble que jo a Tamanrasset, sud d’Algèria, i feia deu dies que estàvem al mateix campament esperant fent comboi per fer el desert del Sahel… i jo pensava que ell era basc, i ell pensava que jo era madrilenya. La matricula dels vehicles i parlàvem en castellà. Va esser quan ens acomiadàrem[2], que intercanviàrem adreces… Al·lucinant i, a més, era tio de la nóvia del meu germà. Ha, ha, ha, ha.

Tots dos sabíem de l’existència d’un, de l’altre, però mai ens havíem vist… i trobar-nos a un lloc tan singular…

Dos mallorquins perduts pel món.

I, un altre, el vaig trobar a Mauritània. Havia espanyat el barco i em vaig adonar que era mallorquí perquè es va fer mal i va flastomar un ‘Batuadell!’ I li vaig contestar en mallorquí i va al·lucinar” (Rosa Galmes), “He viatjat per molts de països i sempre he acabat trobant qualque mallorquí o espanyol. Sempre m’ha alegrat de poder xerrar sa meva llengua a fora terra.

Avui, concretament, he fet un comentari en mallorquí dins un grup d’Espanya. D’això, no en fa ni una hora, i ja m’han dit ‘Tonto’ ‘irrespetuoso’, ‘mamarracho’,  i ventura qualque cosa més que no he tingut temps de llegir. Tot per es simple fet de comentar i donar a conèixer sa riquesa culinària de sa meva terra i ens sa meva llengua materna. No podeu imaginar la ràbia i sa impotència que he sentit davant tanta incultura, hipocresia i, en poques paraules, davant tanta estupidesa.

És molt agradable anar a la fi del món i conèixer gent que xerra com tu. Però és molt trist troba qualcú que oneja sa teva mateixa bandera, que et menysprei i insulti per no conèixer la cultura i varietat lingüística des seu país” (Vicenç Pérez Castanyer), a qui Rosa Galmes comenta “HI ha persones que redueixen els seus coneixements a un petit lloc; altres, que cerquen estudiar diferents cultures… Tot s’ha de respectar. Són camins que porten a diferents llocs, però, no per això, ens hem d’insultar”. 

Novament, es plasma que moltes persones catalanoparlants, fins i tot, són molt obertes amb persones d’altres Estats i de cultures, àdhuc, diferents a la de la seua llengua materna.

Igualment, cal afegir que, en aquest grup, la partipació ha sigut alta i amb aportacions extenses i interessants.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes:[1] El Yukon és una zona de Canadà situada en la part nord-occidental de l’estat canadenc i al costat d’Alaska.

[2] En l’original, “despedírem”.