Arxiu mensual: gener de 2022

“El vaig saludar”, obertura als altres

General

 

Continuant amb el tema de com es sentien quan descobrien que una persona parlava la mateixa llengua materna, en el grup, “Dialectes”, també plasmaren “Em va passar a Finlàndia, on visitava a la meva filla. Una al·lota ens va sentir en català i ens va escometre.

També era mallorquina. Ella vivia allí” (Miquela Vidal), “Molta, però que molta satisfacció. Així, en majúscula” (Ximo Segura Biosca), “Una sensació d’alliberament i plenitud. No parlava la llengua forana amb prou nivell com per parlar sense pensar, i poder fer-ho va ser alliberador i d’una absoluta alegria” (Sarsia Becs), “Et sents molt bé, content. A França, em passa sovint. Fins i tot, on visc ara, hi ha un altre català, però, quan estàs vivint tan lluny com al Senegal i portes mesos que només parles en català amb videotrucades, quan, si tens un català al davant, és com si estiguessis en català en altre planeta” (Montserrat Rius Malet), “Jo em vaig trobar el president de les Illes Balears del moment a Galícia, i el vaig saludar com si ens coneguéssim. Em va fer molta il·lusió parlar en català a Santiago” (Lluïsa Viver Garrido), “A Madrid, vaig trobar dos joves que parlaven català, els vaig demanar d’on eren, pensava que em dirien de Mallorca, però un em va dir ‘Jo, de Felanitx’, el meu poble” (Onofre Vaquer Bennassar), “Passa, sovint, a l’estiu, quan viatges per Europa. És molt fàcil trobar gent que parla la nostra llengua, perquè als catalans ens agrada conèixer altres països i altres cultures” (Joan Carles Vendrell Sabater), “És un retrobament amb una parcel·la íntima, identificativa de lo propi on tota expressió, verbal i no verbal, flueix.

Les paraules comporten imatges, sensacions, vivències, emocions, sentiments, ritmes impresos en l’inconscient. Com els colors, les olors. La llengua parlada és com la pell: està ahí i ahí està. Intentar descriure és…, és com voler abraçar sense braços… Mai es pot del tot.

És reconeixement: tu i jo som jo i tu, al ritme de la nostra llengua” (Roser Artigues), “Molta felicitat! Ens va passar, fa dos anys, a Tokyo… Una botiga veïna de la meua filla havia posat la bandera quatribarrada al seu aparador… Molt sorpresos, vam entrar i vam fer coneixença d’un senyor de Terrassa que ven vi català als japonesos!” (Monique Peytavi), “Molta satisfacció!” (Monique Palau de Gelcen).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Germanor” (Jose Ignacio Monllor Ferrer), a qui responguí “Sí, Jose Ignacio. Això vaig sentir jo, en Burgos, en veure dos catalans de Lleida. ¡En terres castellanes!” i, Jose Ignacio Monllor Ferrer m’afegí “Mon pare era Ordines, de cognom, venen de Santa Margarida, en Mallorca. Dinant en Sóller, la taula del costat eren catalans; nosaltres, de la Safor[1] i, el del restaurant, de Sóller. Vàrem fer comboi amb eixe tema” [2]; “És molt especial. Quan vaig participar a la beca Intercampus, hi vaig coincidir amb un barceloní i una mallorquina. Ens buscàvem per poder parlar la nostra llengua de tant en tant i era molt bonic escoltar-la amb dos accents tan diferents però, alhora, tan familiars…” (Loles Castelló Pellicer), “Orgull pels meus pares, que em transmeteren eixa llengua” (Pepe Bonet), “Em senc a casa” (Lorena Sanz Aleixandre), “Familiaritat” (Artur Cortina).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Comarca valenciana.

[2] Població de les Illes Balears situada en l’illa de Mallorca.

“Vam anar dos dies descobrint la ciutat” (Rafel Martí)

General, ,

 

Continuant amb les respostes sobre com es sentien quan, fins i tot, fora d’on viuen, senten que una persona parla la seua llengua materna, en el meu mur, plasmaren “Em fa molta il·lusió” (Isabel Vazquez Frauca), “Ja pots anar lluny que, sempre que ixes de viatge, trobes a algú del poble (Crevillent) i li parles com si el conegueres de sempre i, igual, ni el saludaves abans” (Isabel Espinosa), “M’he trobat, en molts llocs, amb gent que parlava la nostra llengua, a part dels que fem turisme.

L’any 1976 era amb un amic a Ginebra i vaig conèixer tres noies de Xàtiva que hi eren per motius de feina. Vàrem fer una bona amistat i vam passar tres dies pel cantó de Vaud, amb elles d’amfitriones. El que ens va unir va ser la llengua” (Joan Prió Piñol), a qui comentí “Jo, en Burgos, en 1997, amb dos catalans que vivien en Lleida des de feia més de trenta anys: u, procedent de Santander; l’altre, d’Extremadura. I tots tres parlàvem català en terres castellanes”; “Se sent una alegria i una satisfacció inenarrable” (Quim Batpar), “Preciós. Allà pel 2000, arribàvem a l’hotel de Florència al capvespre per, de seguida, anar a sopar, i, només travessar la porta i demanar la clau, una parella que no havíem vist ens diuen ‘Què sou, catalans?’. Bé, vam anar a sopar plegats, i dos dies descobrint la ciutat junts” (Rafel Marti), “Felicitat!!?” (Àngels Moran Navarro), a qui contestí “Sí”; “Jo, sempre que vaig a terres forasteres i en trobe algú que parla la nostra llengua, tinc una alegria gran i parle amb ells en el meu català a l’estil valencià” (Josép Antoni Torres Torres), “Hi havia una dita o frase d’algú (…) que deia, més o menys, que, casa meva era allí on es deia ‘Bon dia’, és a dir, on es parla la meva llengua.

En certa manera, doncs, quan, en terra d’altra llengua, sents la teva, és com si fossis en una ambaixada o consolat del teu país” (Santi Arbós), a qui comentí “I també quan, encara que tu, a la llengua, li digues ‘valencià’ i, un altre, li diga ‘català’, et trobes en la terra de l’altre, però, d’on segles arrere, partiren els teus avantpassats.

Ho plasmen alguns comentaris que fan a aquesta pregunta” i que Santi Arbós em respongué amb “Ben cert”; “Santi Arbós. Era Josep Pla, que deia que ‘El meu país és aquell que si dic Bon dia, em responen Bon dia’” (Maria Garganté Llanes), “A mi, tot i que ho sabia, em va impressionar gratament poder parlar en català a l’Alguer. No era cap sorpresa, evidentment, però la impressió era tan intensa que estava segur que no havia canviat de País. Com quan he estat al País Valencià o a Menorca, Eivissa i en algunes localitats de la Franja de Ponent” (Ricard Jové Hortoneda).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 26 de desembre del 2021 ens comentaren “En el meu cas, he viatjat molt i escoltar parlar en català, sents una alegria i sempre els fas unes salutacions clàssiques” (Lluís Roig), “La meva filla viu a Austràlia des de fa tres anys i, ara fa poc, va anar a la perruqueria i, el món és molt petit, parlant amb l’ajudant: és una noia catalana i de Rubí, com la meva filla. Ara són amigues…” (Empar Llobet), “Emociona” (Maria Grimau Vilaro).

En el grup “Dialectes”, el 26 de desembre del 2021 plasmaren “Em passa sovint. Fins i tot, fa poc vaig trobar un valencià al metro de Londres, que fa anys que viu a Escòcia i va estar content de parlar en català amb algú al cap de tant temps” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Alegria” (Magda Psicoeducatiu), “Em vaig trobar amb una noia valenciana que vivia a Lyon, una vegada que vaig anar a veure el fill, quan estudiava allà (feia un Erasmus). Quan ens van sentir que parlàvem en català, vam estar molt contents” (Maria Teresa Ortiga Mulet).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna i el sentiment de pertinença a la terra

General, ,

 

El 2 de gener del 2022, un poc abans de començar a escriure els comentaris que plasmarem tot seguit, viu que, en el meu mur, on havia posat l’article “Sentiment de pertinença” (https://www.7accents.cat/opinio/article/16417/sentiment-de-pertinenca), escrit per Irene Massana i publicat en la web “Se7Accents” en el 2020, Ricard Jové Hortoneda m’havia comentat “Molt interessant. Un dia abans de Nadal, vaig anar a un forn, a comprar uns ‘fartons’; deu fer un parell o tres d’anys que el regeixen uns xinesos, però fan les coses d’ací, i arreu hi ha rètols EN CATALÀ, però la gent que hi entra, els parla en espanyol. Jo sempre ho faig en català i, si no m’entenen, ho repeteixo.

Aquest dia, rere meu, hi va entrar un xicot d’uns quaranta anys. Jo estava parlant en català i, la noia, xinesa, que em servia, jove, fins i tot, l’anava parlant poc o molt. Rere meu, eixe[1] dia, hi va intervenir aquest senyor i s’hi va dirigir en espanyol. Jo, que el saludo i li dic ‘Bon dia!’, a veure què em responia. I va contestar ‘Bon dia!’. Aleshores, jo, em vaig armar de valor i, amablement, li vaig dir ‘Miri, tota l’estona que ja li parlo en català, i m’ha entès i, en allò que no m’entenia, li ho repetia. Si tots els que entren i són catalans, els hi parléssim en català, l’acabarien aprenent i, possiblement, el parlarien i tot’. Ho va reconèixer i es va excusar. Va seguir parlant en català”.

En l’article esmentat, Irene Massana comenta que “Personalment, la llengua catalana representa per a mi les meves arrels, el meu aixopluc, la meva raó de ser, fer i pensar. Menjo, penso, escric, expresso, ballo, ric, ploro, somio, cuino i sento en català. És la meva llengua materna, la llengua dels meus avantpassats, la dels meus avis i pares. Dins de l’àmbit familiar veig el català a les hortalisses de l’hort del meu pare, a la cuina casolana de la meva mare, als àlbums familiars, a les parets i arreu. (…) per a mi el català és la meva llengua vehicular de comunicació des de que vaig néixer i és per això que aquí, a casa meva, a Catalunya, parlo en català (…).

Certament, si una persona no comprèn el català, li parlaré en castellà per respecte i perquè esdevingui un flux comunicatiu. (…) Sempre he pensat que una persona que fa l’esforç d’aprendre l’idioma propi del país que l’acull és una persona amb la qual pots confiar. No es tracta de parlar més o menys bé una llengua sinó de voler parlar-la i escriure-la. (…) Per això, no demanaré disculpes per parlar en català perquè per a mi més que una llengua és un sentiment de pertinença (…) i la vida és massa breu per escapar de les emocions, de les coses que estimes i de les que et fan sentir viu”.

En línia amb el sentiment de pertinença amb la terra, el 26 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què preguntava “¿Com vos sentiu quan, fins i tot, fora de la terra dels vostres ancestres, descobriu que una persona parla la mateixa llengua materna que vosaltres i comenceu a parlar la llengua que més vos uneix culturalment i lingüística, la dels vostres avantpassats? Gràcies”.

En el meu mur, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Una gran alegria” (Glòria Reverter), “Feliç de sentir la mateixa llengua” (Pilar Bonamusa Oms), “Fa molta alegria” (Rosa Garcia Clotet), “Jo parle sempre el valencià o català o balear. Si és un anglès, el francès o, sobretot, el castellà. Si volen parlar amb mi, que aprenguin la meva llengua. Soc poliglota però no tinc complexes” (Miquel Torner de Semir),”“Em fa molt feliç. Recordo que, fa uns quants anys, anàvem el meu home i jo al metro de París. Un noi ens va sentir parlar en català, es va apropar i no us podeu imaginar l’alegria que va tenir” (Pilar Ortiz  De Paz), “A mi, em fa il·lusió” (Montserrat Cortadella).

Afegirem que hi ha articles interessants, en llengua catalana, en relació amb el tema del sentiment de pertinença a la terra. Quant al comentari de Ricard Jové Hortoneda, reflecteix una actitud molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem afegit aquesta paraula.

Persones que transmeten saber rebut de les àvies

General, ,

 

El 24 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntàrem “¿Feu que el saber de les vostres àvies, o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, passe de generació en  generació? ¿Què és lo que transmeteu, junt amb la llengua, a les persones que ara viuen? Gràcies”. A continuació, escrivim les respostes.

En el grup “Dialectes”, el 24 de desembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Contes, cançons i dites” (Maria Montserrat Morera Perramon), “A mi, m’agrada molt la llengua tradicional” (Rosa Cortina Mercader), “Cançons, dites i menjars. Hi ha un parell o tres de receptes que jo he ‘transformat’ en de família (a part que sóc l’única que les faig, per ací)” (Àngels MV), “La meua àvia em contava contes, rondalles (algunes, de la Vall d’Albaida). I a cosir botons, a embastar una vora de pantalons o falda, perquè la meua iaia era modista. I la iaia, per part de pare, a fer calça” (Llum Grau Borràs), “Gastronomia tradicional, dites i expressions, la manera de tenir la casa cuidada i ordenada” (Antònia Villar), “Les receptes dels torrons, de les panades, rubiols…

 I moltes dites!” (Miquela Vidal).

En relació amb la transmissió del saber vinculat amb la llengua catalana, de generació en generació, el 25 de desembre del 2021, posí una pregunta en el meu mur i en distints grups de Facebook: “¿Què opineu sobre la transmissió del saber (…) de generació en generació? ¿Què conserveu de com ho feien les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”. Tot seguit exposem les respostes que ens plasmaren.

En el meu mur, el 25 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, plasmà “Més que de les àvies, els avis o els pares, Lluís. Jo sí que recordo la llarga lluita que vam haver  de mantenir que, dissortadament, encara hem de mantenir, en això que tenen la barra de dir democràcia, per a mantenir-nos fidelment i compromesa amb la nostra actitud de defensa de la cultura i la identitat del nostre País i dels Països Catalans.

Jo moriré amb el ganivet de la pau i l’amor a la boca, defensant la llibertat dels pobles, coses que no fa ni la gran UNIÓ EUROPEA, supeditada als ‘gloriosos’ estats que la composen. Però, vaja, avui i sempre, AMOR I PAU A LA TERRA, Lluís!!!!”.

En el grup “Dialectes”, el 25 de desembre del 2021, ens comentaren “La meva besàvia era remeiera. A casa, coneixem prou remeis amb herbes” (Estela Monne), a qui Maica Ortega Rubio respon “Ma mare també era remeiera i, per aquest motiu, m’apassiona el tema”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 25 de desembre del 2021, ens escrigueren “La meva àvia, de 1899 (la padrina Cinta), feia l’acompanyament del rostit de Nadal amb el suc del rostit, prunes, pomes, panses, pinyols, moscatell i dues cullerades grans de sucre.

Avui l’he fet exactament igual” (Roser Guillamat), “Conservo aquelles frases fetes, aquelles dites, que, quan era petita, no entenia i poca importància hi donava. És ara, quan, després de fer-ne reflexió, m’he adonat com de certes són i quanta saviesa encomanen. Molt sovint les repeteixo, tal com feia l’àvia i, per molt que canviï el meu tarannà, les portaré sempre en el meu disc dur” (Marta Escalé Bosch).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el mateix dia, plasmaren “Les mares, no tant, però les àvies, empraven molts castellanismes adaptats com si fossin catalans (…) A la seva època, també se’ls obligava bastant a parlar castellà” (Joaquina Viñals).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.