En relació amb les paraules d’Albert Llueca, el 28 de setembre del 2021, després que la vespra hagués parlat amb ma mare i que ella em parlàs sobre el seu paper en els escrits que mon pare feia com a catequista, considerí interessant fer una pregunta, en el meu mur i en distints grups de Facebook, sobre les rondalles: “¿Considereu que contar rondalles a xiquets, a jóvens, a pares i a vells és una cosa de poble? ¿Preferiu contar-ne, per exemple, de les que vos narraven les vostres àvies (també conegudes com padrines o majores), com a mitjà de transmissió de la saviesa del poble? ¿Què opineu?

Personalment, considere que és molt important per a la formació de les persones i per al desenvolupament creatiu i del sentiment de comunitat”.

Les respostes, en el meu mur, el 28 de setembre del 2021, foren “Com si els nens i nenes de ciutat no els agradessin els contes. A Catalunya, hi ha colles de contacontes que van reunint canalleta i els van contant contes, i són a ciutat i als pobles” (Ricard Jové Hortoneda).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, Ximo Caturla comentà “Contar rondalles als xiquets és una de les coses que més agraeixen ells. Jo tenia una iaia rondallaire i sempre ens en contava a les nits d’estiu.

Però ara sóc jo el iaio rondallaire. I les meues nétes n’estan encantades.

Això és cosa de tots i vos assegure que aprenen millor l’idioma”.

En el grup “Dialectes”, el 28 de setembre del 2021, comentaren “A mi, m’agrada explicar-ne i que me n’expliquin. De fet, quan expliquem arguments de sèries a un amic o quan expliquem ‘aventuretes’ nostres, no és una mica com si expliquessin contes també?”, a qui contestí “Des de xiquet, m’han agradat molt els contes. I, ara que he llegit moltes rondalles en llengua catalana, veig que, en poquíssims casos, hi ha una moralitat al capdavall de la narració, però que els missatges sobre com s’entén que hauria d’actuar una persona, sí que apareixen al llarg de moltes narracions: agraïment, iniciativa, obertura, bon tracte cap als altres, bon cor, etc. La lluita pel poder no és dels més esmentats, però sí, en molts casos, l’accés al poder fent lo que podríem dir joc net.

Per això, en part de les ‘aventuretes’ de què parles, sí que pot haver-hi una semblança amb les rondalles”. Maripepa Brustenga escrigué “És bonic fer-ho i crec que important perquè no es perdin. Però els nens d’avui no estan per aquestes històries. No s’hi senten reflectits.

En canvi, més grandets, volen que els expliquis coses de quan érem petits o joves o, fins i tot, dels besavis…Els serveix per comparar i per adonar-se de com es vivia no fa tants anys. Tinc nou nets”. Immediatament, li responguí “Jo, ara, més d’un dia, li’n conte, a ma mare (o bé, li’n comente) i ella s’ho passa bé.

Fins i tot, ha vist que, en moltes, la dona no és un figa molla”.  I Maripepa Brustenga afegí “És bonic això…

La dona, encara que, sovint, a l’ombra, mai no ha estat una figa molla”. Tot seguit, li fiu una xicoteta explicació de l’expressió “ser un figa molla”i li comentí que eixa era la forma correcta i no la que, “Més d’una vegada, es diu en femení”.

En resposta als comentaris de Maripepa Brustenga, Daniel Lucas Fuentes li escrigué “Sí que ho estan. Jo, als meus, els hi dormia amb contes i, cada dia, un. Al final, els havia d’inventar”. A continuació, comentí a Daniel Lucas Fuentes, que, al meu coneixement, “Això també és bo. Per exemple, pots dir al xiquet ‘I ara, tu, ¿com continuaries el conte?’. I, aleshores, dir-te ell, ‘¿Val que…?’. I tu, ‘Doncs, com havíem dit… i, a més,…’”.  Un altre comentari relatiu a les rondalles fou “A casa, als estius a la masia, ni hi havia tele, ni electricitat i, a la llum d’un cetilè, escoltàvem tota mena d’històries”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.