El 22 de febrer del 2021, Vicent Pla, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida), molt col·laborador, m’envià un correu electrònic en què hi havia dues fotos d’una rondalla valenciana de línia matriarcal, que diu així[1]:

“EL RECTOR DE BENIGANI[2]

Puix, senyor, açò era un Rector que estava molt gros…

Ara, no creguen vostés que este Rector que estava tan gros , és aquell que, per culpa de l’airet de Ponent, caigué de tos.

No, senyor. Este Rector era un Rector que vivia en Benigani en temps del rei Pepet.

Tampoc han de creure vostés que este rei Pepet era el germà de Napoleó, sinó que  era un rei molt demòcrata, molt simpàtic, molt bona persona i, sobretot, molt justicier, que tenia la seua Cort en València, en l’època feliç en què la canya parlava i els gossos anaven a peu. Tanmateix, el rei Pepet era molt aficionat a tallar caps i errava poques voltes.

Quico Pantorrilla era un pastor de cabres que li semblava físicament.

El Rector, ocupat només de la seua ciència, no veia res, és a dir, tampoc hi havia res a veure, perquè el xic i la xica mai s’havien dit res: es miraven i prou.

II

-¿Què li passa, senyor Rector? Ve vostè hui malhumorat. Des de que s’ha assentat sobre eixa penya, fa mitja hora, que no ha dit pruna, ni ha tret el diari, ni quasi es meneja. A vosté li passa res.

-Home, sí que em passa –contestà el Rector. –Deixa les cabres que pasturen, i assenta’t ací, que vull que parlem.

-Vosté dirà.

-Tu saps que el rei Pepet, nostre volgut Sobirà, és molt aficionat a buscar el consell de persones sàvies.

-Bé, ¿i què?          

-Lo que tu no saps és que tinc orde de presentar-me en el palau dins del terme de quinze dies. ¿Qui li haurà parlat de mi?

-¿I això el té tan cavil·lós?

-Home, és que tu tampoc saps que, quan crida a una persona sàvia, la posa a prova a la seua manera i, si no li resulta a gust d’ell, li lleva els càrrecs, les dignitats, els béns, i tot lo que té, i el deixa per a anar a captar. Això, si no li talla el cap.

-Motiu de sobra hi ha per a que vostè estiga seriós, però vostè té la culpa de lo que li passa. Si vostè no tinguera eixe afany de passar per savi, fóra que ningú l’haguera pres en comins, i haguera anat al Rei amb l’encàrrec. Ara, aguante’s i rossegue ferro.

-¡Carai! ¡Vaja!, quin consol que em dones”.

En aquesta rondalla, veiem un rei, Pepet. El nom, ja de per si, ens parla d’un rei obert, familiar, ja que no utilitza un nom formal, ni llarg, sinó el casolà (com tampoc cap malnom). Però, a més, se’ns diu que era “molt demòcrata, molt simpàtic, molt bona persona”, trets que podríem considerar en línia amb el matriarcalisme i receptius. Ara bé, remarca que era, “sobretot, molt justicier”, això és, que era estricte en la justícia i que, òbviament, primaria prou l’honestedat i la bonhomia de tots els ciutadans del regne.

Quant al capellà, que cal dir que forma part d’u dels grups socials que més ixen escaldats, com ara, en les cançons (i en els poemes) de línia eròtica en llengua catalana, podríem dir que, implícitament, representa la influència castellana, ja que se’l relaciona, com ara, amb la prepotència i que, en eixe sentit, en aquesta rondalla es prima la humilitat i no el que u actue com si fos un setciències (ací, el rector).

I diem açò, perquè, en molts casos, des del segle XVI, quan el castellà passa a ser la llengua de la Cort i quan la Cort romandrà en Castella i, a més, quan el rei (que feia ús del castellà), donava prioritat a la llengua castellana i comença a anomenar bisbes castellanoparlants per a moltes diòcesis de tot l’àmbit lingüístic de la Corona Catalanoaragonesa, i, a més, com a cap d’estat, afavoreix intents de castellanització per part de l’Església i, en altres casos, d’introducció ràpida de sants castellans, com ara, Sant Isidre, per a  substituir els Sants de la Pedra o Sant Galderic. Cal tenir present aquests fets històrics que no convé ocultar, sinó fer que estiguen a l’abast de la població.

Els actes de fer ostentació tampoc no van en línia amb el matriarcalisme  i, a més, es valora positivament la saviesa (ací, la del pastor de cabres), un home que, com podem imaginar, portava les cabres d’un lloc a un altre i, a banda, aprendria de moltes persones i, com aquell qui diu, coneixeria més el camp i la vida, a diferència d’un rector, en paraules del narrador, “ocupat només en la seua ciència”. Finalment, com es sol dir, popularment, el pastor, amb bones paraules i sense recórrer a una ironia que pogués ferir el rector, li diu que, si el capellà no hagués actuat com un sabut, possiblement ningú no hauria informat el rei.

¿Era el rei, un amic de les persones setciències o, més aïna, era una persona oberta al saber, als seus ciutadans i amb trets semblants als que van units a moltes velles, dones i, fins i tot, xiques jóvens, en moltes rondalles recopilades en Pineda de Mar i que, a més de fer el paper de mestres, de conselleres, de sàvies practiques, tampoc no promouen el menypreu cap als altres? Doncs, com moltes d’aquestes dones. Sí, és rei el personatge, un home, però la manera d’actuar, matriarcal. Una cosa no desfà l’altra.

Notes: [1] Ací hem adaptat lingüísticament la rondalla i, fins i tot, hem traduït castellanismes inadmissibles que figuren en l’original.

[2] En l’original, hi ha una nota en què, textualment, es pot llegir “Este Cuento está basat en una llichenda que me contà m’agüela cuant yo era chicotet”. Estem parlant, doncs, d’una llegenda relatada per l’àvia quan ell era un xiquet.