Hui,  Francisco Espert Arnandis, per mitjà d’un missatge, en què es presentava com un “estudiant de Teologia, futur prevere i un apassionat de la història i les costums del meu poble”, a banda de parlar un poc sobre una rebesàvia seua, Maria Escribà, m’ha escrit un romancet d’Alginet que cantava la seua rebesàvia Carmen “la Campanera” i que diu així:

“Un jove i una minyona

que vivien al Poble Nou;

la minyona es diu Ramona,

el jove, don Joanet.

 

Són dos jóvens de València

que viuen enamorats

i, pel temps que festegen,

ja podrien estar casats.

 

Un diumenge per l’esprà [1],

quan la calor ja ve,

se’n van a fer una volta

allà per les Jovades.

 

I, quan el sol es ponia,

passen per un verdissar

i, els pobres, com no es veen [2],

van quedar enganxats.

 

La Ramona es queixa,

es queixa suspirant…

Trau-me esta punxa

que tinc per davant!

 

L’home, que es corria

sense perdre temps,

diu que li la va traure

en un furgadents.

 

El domini de la punxa

ha donat molt que parlar.

I, ara, tots els dies,

el metge la ve a visitar [3].

 

I, encara que el metge

dia [43]  que no hi havia res de nou,

la Ramona se queixa

que la punxa encara li cou”.

 

 

 

Notes: En primer lloc, dir que Alginet és una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta.

I, tot seguit, unes quantes de tipus lingüístic:

[1] Pronúncia vulgar de la paraula vesprada.

[2] Forma també correcta, en lloc de veien.

[3] En l’original, “vesitar”.

[4] Forma admissible, en lloc de la més comuna deia.