Un altre relat en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El nom de Claravalls”, el qual ens aporta report sucós sobre l’arquetip del rei en els Pobles matriarcals. Així, “Ens diu la llegenda que aquest poble fou fundat per un cavaller de la noble família Claramunt.

Aquest cavaller es va casar amb una noia que no agradava als seus familiars. (…) El jove cavaller, que era molt bona persona, no va voler tirar endarrere i preferí perdre l’herència que no perdre o renunciar a la persona que ell estimava amb tot el cor” (p. 496). Per això, veiem que el missatge educatiu és que, en la jovenesa i posteriorment, malgrat les opinions dels pares, si u vol que el prenguen per adult, ha de ser ell qui tinga la darrera paraula, qui porte els pantalons. Recordem que, amb la decisió del noble, ell passa a fer de rei de la seua vida, a governar-la.

Per tant, el cavaller “va decidir fer-se ferm en la seva decisió i, si Déu volia, ja se’n sortiria i allí faria créixer un poble on, amb l’esforç i el treball, els seus vassalls poguessin viure i ser feliços. I així ho va fer” (p. 496). Com podem veure, primerament, el cavaller tira pel camí més senzill i que va més amb la seua línia. Però, a banda, com l’arbre que és jove i es trasplanta, es proposa que done bon resultat en la nova terra. I, com que el cavaller no es centrava, sobretot, en ell, sinó en els seus súbdits i en què ell els tractàs bé, visqueren amb bona harmonia i en bones condicions. Adduirem que són moltes les narracions tradicionals en llengua catalana en què el rei (o la figura que governa un territori polític, més enllà de la casa o del barri) empiula amb la d’aquesta narració.

Tot seguit, llegim “Però… tampoc podia esborrar de la seva ment el greuge dels seus familiars de desheretar-lo de tot, amb la qual cosa decidí de renunciar al seu cognom i es féu dir Claravalls, en lloc de Claramunt” (p. 496). Per consegüent, gira full i es centra més en la terra on ara viu, en què fa bona estada i, igualment, en què la seua manera de regir, és ben acollida pels qui hi viuen. I tot, perquè, com a persona, volia defendre el seu punt de vista, en lloc de claudicar a pressions externes.

No deixarem fora el fet que, en línia amb el matriarcalisme, el relat acaba dient “Això també és una llegenda, però creiem que val la pena de conèixer-la” (p. 496). I, així, en lloc de fer una explicació del nom de la població Claravalls, per exemple, a partir d’una exposició lingüística i etimològica (en què es tractàs sobre l’origen de la paraula), es recorre a una en què, a més, hi ha diferents missatges educatius: assertivitat, bon cor, bona espenta, bonesa, fe en el demà, esperit emprenedor, voluntat de ser… Cal dir que aquesta voluntat de ser, el tret principal vinculat amb el matriarcalisme català (segons comenta l’historiador Jaume Vicens Vives, en l’obra “Notícia de Catalunya”, encara que ho faça amb altres paraules), està molt present en escrits que ens han plasmat o bé que figuren en Internet.

I, òbviament, el cavaller no renuncia a la dona (això és, a la part matriarcalista de la vida): de fet, la porta allà on va i allà on és. Podem pensar que el missatge d’aquest detall va més enllà d’una relació amorosa: ell acull una cosmovisió (la matriarcalista) i no hi renuncia i, per eixe motiu, han aconseguit fer un poble i, més important encara, “fer Poble”. 

Finalment, ell tira a la terra, a lo tel·lúric, a lo femení, a lo matriarcalista, al Poble, etc. i, per això, tria el nom “Claravalls”, en lloc d’un possible “Claramunt” que podria estar en nexe amb les ànsies de poder.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.