Bon dia,

A continuació, plasmem unes paraules de Pilar Ortiz De Paz, del 2 d’agost del 2024, en relació amb què remarcaven dels seus hòmens:

“— Per a la meva mare, no hi havia ningú millor que el seu home, o sigui, que el meu pare. Van viure l’un per a l’altre tota la vida. El que més destacava d’ell, que era molt treballador i bona persona (i puc assegurar que així era)”.

Igualment, Quima Estrada Duran ha escrit “Aquí hem tocat os! Les meves es van casar per amor i van tenir marits molt avançats per a l’època. En destacaven que eren treballadors, que no tenien vicis i, per sobre de tot, que les defensaven de la sogra.

Van ser molt afortunades. Sóc conscient que no era lo habitual. Per posar un exemple: els companys de l’avi patern se li reien perquè, a la nit, era ell qui donava el biberó al meu pare. Ell els responia: ‘La Quimeta fa tantes hores com jo a la fàbrica, ajuda els pares (que ja són grans) i porta la casa. És la meva responsabilitat dormir tota la nit i fer el que pugui a la casa’.

Per part materna, per allunyar la dona, de la família, i que pogués tenir llibertat, van anar-se’n del poble a Barcelona. Uns avançats al seu temps!”.

Sobre les paraules en nexe amb l’avi patern, ma mare (1943) m’ha dit “D’eixes, també n’hi havia”.

A banda, Ernest Perera Folch ens ha posat que, “A pagès, es deia molt ‘És un bon home, treballador i net'” i que ma mare m’ha comentat “Això es deia, normalment.

Mon pare era molt formal, per a com s’era aleshores. I sensible”.

Finalment, Xavier Cristòfol Mas ha escrit aquestes paraules:

“— El que puc dir. La meva àvia materna, nascuda, crec el 1913, s’ho va fer amb el meu avi perquè era un tarambana i era guapo. Es va haver de casar perquè va quedar prenyada.

El 1940, confiant en la paraula de Franco que afusellaria al seu marit (promesa que Franco no va complir), es va buscar un company de vida de qui destacava que era bon home i treballador (canvi de criteri!). Van estar junts fins al final, amb aquest.

La meva bés-tia, de la primera dècada i que dominava l’alemany, es va casar amb un capità alemany de les Brigades Internacionals per guapo i culte. Quan va tornar -ell- a Alemanya, va anar de pet a Dachau, on va morir.

La meva bés-tia no el va oblidar mai (ho puc assegurar).

L’àvia paterna (1911) es va enamorar del meu avi per les seves habilitats comunicatives (epistolars i orals).

El meu pare ignora totalment com es van arribar a conèixer un home de Lleida amb una dona de la Pera d’Empordà. Per cartes, és clar”.

Agraesc la generositat de les persones que han respost en relació amb el tema.

Una frase: “Aquí hem tocat os!”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.