Reprenent el tema de les olles d’or, en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, el folklorista Dani Rangil afig el punt “La gerra de cal Corb. Vallmanya”, en què un home, qui se li havia fet nit de camí, és rebut en una casa i “Li van donar sopar i, després, assegut a la taula, va desplegar un paper i se’l mirava. L’home de la casa, de darrere estant, també se’l mirava i el foraster li retreu:

-Què mireu, vós?

-Ai, no patiu, no, pobre de mi. Si jo no som anat mai a estudi i no sé llegir…

Però ja havia vist que el paper era un mapa que assenyalava on hi havia soterrada una gerra amb or, i ho coneixia tan bé que hi podia haver anat a les fosques.

(…) A la nit, s’aixeca i (…) va anar a cercar els diners de la gerra. Quan hi va anar el lladre, va trobar buida la gerra. I, per això, a can Tartana, llavors, la gent deia que tenien diners, perquè eren els de la gerra de can Corb” (p. 222).

Així, podem dir que les narradores que ho contaren es posen de part de qui no es dedicava a furtar i, a més, fan que haja assolit la joia, a força d’assajar i de mèrits amb les mans netes.

En el relat vinent, “En Pepet Casalins i can Moresc. Hortsavinyà”, el vell Casalins, en Pepet, sabia que hi havia una casa enmig del bosc i “va pensar ‘Allà encara podia haver-hi alguna cosa’” (p. 222) i en va parlar amb un home i amb un metge, puix que “Podria ser que s’hi trobés alguna cosa -però hi van anar i era buit.

Però, al cap de poc, en Casalins se’n va anar a viure a Calella (…) i va comprar terrenys i dues o tres cases” (p. 222). En d’altres paraules, qui cerca, troba.

Uns mots que enllacen de manera més manifesta amb lo matriarcal són els del punt “Can Benet Vives. Hortsavinyà”, tot i que és curt:

“A can Benet, a darrere de la casa, que hi ha un cirerer, deien que, a sota, en un barranc, tiraven totes les porqueries, gerres trencades…. Tothom deia que allà hi havia un tresor soterrat” (p. 223). O siga, 1) la banda de darrere (com si fos l’esquena), un arbre que produeix un fruit associat als mugrons, 2) davall, en un lloc on s’ajunten la terra i l’aigua, 3) la brutícia que prové de la vida i que, en les cultures matriarcalistes, és ben considerada, ja que fa de guano per a adobar els camps i les terres i per a l’esdevenidor, 4) la tenalla que ja ha fet el seu paper i que, del sòl estant, en desenvolupa un altre: conservar en bones condicions el tresor feminal i ancestral, la provisió per a quan escaiga, com la Mare que donarà llet als nadons.

Com a perllongament d’aquesta esperança en el demà, en l’apartat “L’olla de can Portell. Hortsavinyà”, en la mateixa obra, veien que, en una comuna, hi havia un poal de material i que un home “el va agafar i va anar als castanyers de can Benet, hi havia una pedra grossa i el va tapar allà sota” (p. 223), però, com que no se l’emportarà, copsarà que ho havien fet uns altres.

Resulta interessant que el contacte entre el primer home i lo tel·lúric esdevinga en la tardor (estació vinculada amb les castanyes i la segona més fosca) junt amb la fortalesa (la pedra) i la confiança en el futur.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.