Passant a un tema diferent, però en l’esmentada obra del folklorista Gerard Canals i Puigvendrelló, en la contarella “Les teranyines de la bruixa”, copsem el tema de les relacions entre els habitants i dones qualificades de bruixes i que, com les trementinaires i les comares, feien bon paper i comptaven amb l’aprovació de moltes persones que vivien en zones rurals. Un avi comenta al seu nét: “Aquestes dues cases eren cal Pelut, on hi havia la bruixa que li dèiem la Peluda; i cal Marinyac, on hi havia la bruixa de tothom coneixia com la Marinyaca. (…) A mi, just aquí davant, la Peluda em va salvar la vida quan era petit. Per a mi, no n’era cap, de bruixa!” (p. 156).

De fet, així com, més d’una vegada, es relaciona aquestes dones amb llocs fora de la vila, en aquest relat, hi viu i, a més, com en moltes rondalles, la dona salva l’home.

Després, el padrí passa a la instrucció escolar: “Resulta que, quan jo devia tenir la teva edat, aquesta casa d’aquí davant del com era l’escola de la vila. Tots els nens i les nenes de Guils, de Solans i de Vila-rubla, veníem aquí a aprendre de lletra i de números i un mestre (…) ens ensenyava les quatre coses que necessitàvem per a anar pel món” (pp. 156-157). Mentres escrivia aquests mots el 10 de novembre del 2025 recordí quan, un dia que jo tindria uns onze anys, ma àvia materna (1910), mentres que m’acompanyava pel carrer on visquí fins a trenta-huit anys, en Aldaia (Carrer Sant Antoni), em digué que una casa velleta que hi havia en aquell carrer era una escola quan ella era xiqueta i que hi havia anat.

Tornat al relat, l’avi addueix que, un dia, u dels hòmens que anaven en colla, en veure que ell necessitava auxili, “va arrencar a córrer i va avisar la Peluda, pensant que sabria com ajudar-me” (p. 157). En acabant, la dona, “sense dir res a ningú, va entaforar-me les teranyines” (p. 157) i el va guarir. Per això, indica al xiquet: “Bruixa, no sé si ho era, el que sí que sé és que, si no arriba a ser per aquella dona que tothom tenia per tan malvista, segurament, ara, ni tu, ni jo seríem aquí” (p. 157).

Afegirem que, com escriu l’investigador català, es tracta d’un “Relat inspirat en una vivència real explicada per Josep Canals, de ca l’Oriol, esdevinguda quan era petit” (p. 158). Al capdavall, sobre una de les bruixes de viles de muntanya que exposa el recopilador, ens comenta que, de la Malgana de Berén, “se n’explicava que anaven a visitar-la moltes dones embarassades de les viles veïnes donats els seus dots com a llevadora. També es deia que, amb les seves arts, podia, fins i tot, fer passar les sequeres” (p. 158).

En la narració següent, “Els fantasmes de cal Servós”, també en el llibre “Les rondalles del Peirot”,un home conta unes històries a la seua dona, qui, com altres dones nascudes catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants, sabia llegir: “deia a la seva dona, que estava asseguda al seu costat i que s’endormiscava amb un llibre a les mans que feia estona provant de llegir” (p. 159).

Però ací és un bruixot, en Buraut de Bressui, el de més anomenada de la contrada, qui, uns dies després, es presentaria en un vell casalot amb un parell de companys seus, mentres que, els qui hi vivien, havien de romandre en les seues cambres (pp. 160-161). I, com que tots tres se la sabien llarga, al punt de la mitjanit (un moment vinculat amb el matriarcalisme) se’n van eixir cap al saló principal, on feren una bona fartada i, a continuació, se’n tornaren a la cambra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.