Arxiu d'etiquetes: entitats culturals promotores dels Sants de la Pedra

Conservació de la llengua i entitats culturals promotores dels Sants de la Pedra

Tot seguit, tractarem sobre el paper de l’Església en el tema de la conservació de la llengua (com ara, molt en relació amb l’ús del valencià en els goigs), però també per mitjà de la veu popular i, a més, sobre entitats que promouen el coneixement cultural dels Sants de la Pedra, en relació amb els sants Abdó i Senent.

 

La conservació del valencià a través de l’Església i de la veu popular.

Aquest tema el tractarem obertament i donant entrada a punts de vista nous i, igualment, a com es trobava la llengua, des del segle XVIII, en bona mida, gràcies a la conservació via religiosa, per part de persones interessades per la llengua i per la cultura del poble senzill, el qual, a diferència de molts alts càrrecs eclesiàstics del Regne de València, no feia ús del castellà, sinó que es mantenia fidel a la llengua, als costums i a la història. També direm que, quant a lo polític, resultava molt més difícil, en qualsevol dels territoris relacionats amb la política centralista del Regne de Castella, vencedor en els camps de batalla en la guerra de successió del segle XVIII, tot i que, sobretot, ho farem en el Regne de València. No obstant això, en el Regne de València, la situació estava més agreujada des del segle XVI, immediatament després de les Germanies. A més a més, cal afegir que, arran del Concili de Trento, els reis disposaven de la potestat de nomenar els bisbes, fet que afavorí la introducció de bisbes de línia castellanista i d’altres que, fins i tot, eren naturals de terres del Regne de Castella, com ara, Joan de Ribera (1532-1611) qui aplegà a ser-hi bisbe i, al mateix temps, virrei del Regne de València.

Quant a les Illes Balears, resulta interessant comentar que, si ens fonamentem en estudis historiogràfics més actuals, per exemple, a través de les línies següents, escrites per Jaume Serra en l’article “La religiositat popular en el s. XVII: les festes de beatificació de Rosa de Lima en el convent de Manacor. Un exemple de resistència cultural a la Mallorca del s. XVII”, hi ha dades que cal tenir present respecte a la Casa dels Àustries. Així, “el panorama mallorquí dista molt de la unanimitat prodinàstica i la subordinació total als dictats de la cort, com s’havia plantejat a la historiografia tradicional” (p. 359), ja que, fins i tot, en ple barroc, “el procés de centralització i castellanització topà amb una forta resistència (…) [que] va actuar d’una manera molt subtil, com foren els casos de les reempreses dels processos de canonització de Ramon Llull, la beatificació de Sor Catalina Thomàs o la invenció d’uns màrtirs polítics que foren sant Cabrit o sant Bassa” (p. 360). O quan afig, més avant, que, enfront d’eixa política de la cort, “ i fins i tot atacs directes al caràcter dels mallorquins, alguns varen respondre reforçant els particularismes diferenciadors” (p. 362).

I tot, en un moment en què, com també ocorria en els altres territoris valencianoparlants de la corona hispànica, “El català continuava essent l’idioma oficial de l’administració, juntament amb el llatí; i en català es publicaven els ordenaments, els edictes reials o els capítols de diverses institucions. A més a més, bona part de la producció científica es publicava en aquesta llengua. El 1590, Francesc Terrades publicava el Compendi de la peste, i el Tractat del Salitre, obra anònima redactada en el cercle de Vicenç Mut, passa a ser la primera obra de química científica del país.

Amb tot, que existia una decadència literària és un fet ben notori. Fins i tot la denominada literatura de canya i cordill es va fer majoritàriament en castellà a partir del s. XVII, de tal manera que ja en el primer quart de segle s’aixecaren veus demanant la reimpresa lingüística” (p. 378).

A més a més, com llegim en una nota a peu de pàgina, treta de la tesi “Escriptores valencianes de l’edat moderna: catalogació, contextualització i difusió”, de María de los Ángeles Herrero, per exemple, “Durant el segle XVI (…) les obres de jurisprudència augmenten significativament. (…) la creació literària (…) no serà relegada només a la literatura de goigs, d’adoctrinament, de cobles i els plecs solts; es pot observar una continuïtat en les manifestacions de literatura de cavalleries, de textos satírics o de poesia lírica” (pp. 303-304). En aquest punt, hi ha més escrit en el volum “Literatura moderna. Renaixement, Barroc i Il·lustració”, coordinat per Josep Solervicens.

Quant al Regne de València, partint de l’estudi “La llengua catalana en terres valencianes al segle XVIII. Resistència, estudi i conreu” (http://www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/zfk/23/13_Marti-Mestre.pdf), de Joaquim Martí i Mestre, podem dir, com molt bé ens escriu l’autor, que, després de 1707, “el valencià mantingué entre la generalitat del poble la seua funció aglutinadora com a element de solidaritat grupal, enfront del castellà i dels castellanoparlants, connotats com a forasters i estranys al grup, a més de ser, en general, bastant impopulars” (p. 204), funció unida, a més, a una popularitat del moviment austriacista, en bona part de la societat valenciana, la qual conservava aquest sentiment “socialment arrelat i que no podia haver-se extingit de l’ànim de molts valencians, els quals en bona part el canalitzaven a través de les reivindicacions foralistes i de l’oposició als governants castellans” (p. 204). De fet, com podem llegir en el document “Memorial de greuges de 1760.pages” (http://www.uv.es/correa/troncal/resources/greuges1760.pdf), publicat per la Universitat de València i que recull els greuges que els representants de la històrica Corona d’Aragó redactaren al rei Carles III (qui regnà en els territoris castellans i de la històrica Corona Catalanoaragonesa, entre 1759 i 1788) en 1760, “A más de estas leyes generales, hay otra especial, y más poderosa, que obliga a que en Cataluña, Valencia, y Mallorca sean obispo, y clerigos de sus Iglesias, los que nacieron y se criaron en aquellos Reinos. Porque según dijimos, en ellos se habla una lengua particular; y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden, y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla, ni la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dice, no son capaces del ministerio eclesiástico, los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses, ¿y han de ser los labradores catalanes, y valencianos de peor condición que los Indios, habiéndose dado en aquellos Reinos hasta los curatos a los que no entendían su lengua?. Cuanto convendría que los Obispos, así en las Indias, como en España, no teniendo el don de lenguas que tuvieron los Apóstoles, hablaran la lengua de sus feligreses. El mismo juicio hacemos de todos los demás ministros de la Iglesia, cuyo espíritu no permite que sean inútiles al pueblo, para cuyo fin se instituyeron, como son los que no pueden instruirle. Y siendo los labradores los que con el sudor de su rostro principalmente mantienen a los obispos, y demás clérigos, y por consiguiente los que más derecho tienen a ser instruidos, ¿han de ser privados de la instrucción? ¿Cuántas veces insta la necesidad de que una pobre mujer explique su aflicción, y se confiese con su propio obispo?. ¿Y ha de sufrir el rubor, y la pena de hablarle por intérprete?” (p. 14). Malgrat que el rei no respongué, l’escrit deixava clar que, a mitjan segle XVIII, els llauradors mantenien el valencià en el parlar ordinari en el Regne de València, en Catalunya i en les Illes Balears, la posició d’aquests representants a favor del valencià i també del matriarcalisme. I, òbviament, en això, el fet que els goigs als Sants de la Pedra, a hores d’ara, quasi sempre es canten en castellà, no és accidental, sinó que, en moltíssims casos, cal pensar que té les seues arrels en aquests temes que estem tocant en aquest punt.

De fet, sobre la presència del valencià en el camp religiós, en l’estudi “La llengua catalana en terres valencianes al segle XVIII. Resistència, estudi i conreu”, Joaquim Martí i Mestre comenta que “es mantingué fonamentalment en els sermons municipals, amb motiu de celebracions destacades o emblemàtiques, com el de la conquesta o els de sant Vicent Ferrer, però cada vegada, sobretot a partir del segle XVIII, de forma més irregular” (p. 213) i, la llengua dels sermons de Sant Vicent Ferrer, “tret de comptades excepcions, presenta les característiques del valencià popular” (p. 213). A més, atenent a la tesi “Escriptores valencianes de l’edat moderna: catalogació, contextualització i difusió”, de Mª Ángeles Herrero Herrero, “de manera general, en l’àmbit de parla catalana la majoria dels escrits en la nostra llengua es troba en la literatura de no ficció, sobretot en la religiosa i devota” (p. 301).

Tot i això, com podem llegir en el llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII”,  de Josep Esplugues (capellà valencià del segle XVIII), “El segle XVIII assisteix a l’eliminació del valencià dels llibres sacramentals de les diòcesis valencianes com a conseqüència lògica del desinterès per la llengua i de la repressió lingüística soferta. En efecte, el català estigmatitzat com a signe d’incultura, de decadència i de rialla, associat a les capes populars i analfabetes, és bandejat de totes les preocupacions i usos seriosos dels estrats socials alts, incloent-hi l’eclesiàstic, els quals no solament el consideren peça arqueològica i instrument d’erudició llibresca, necessari per a conéixer l’antigor i explicar-se el món contemporani.

En canvi, i depenent de la voluntat personal de cada rector, es manté en llibres extrasacramentals: llibres de fàbrica, memòries, confraries, racionals,… durant part del segle XVIII i primeries del XIX, pel fet de tractar-se de llibres privats, espècie de recordatoris-registres per a ús intern dels rectors i parròquies, i no fiscalitzables pels visitadors pastorals.

El text que ara editem ací pertany a aquest tipus d’obres. L’edite (…) Perquè és (…) un bon exemple del que haguera pogut ser la inexistent prosa narrativa valenciana al segle XVIII” (pp. 9-10).

I, continuant amb els llibres sagramentals, com molt bé podem veure en publicacions diferents, com ara, en el document de Joaquim Martí o en l’article “Una mostra de fidelitat idiomàtica: Les actes capitulars de la seu de Xàtiva al segle XVIII” (http://www.hottopos.com/rih31/33-42Gandia.pdf), de Marc Gandia Silvestre i publicat en la “Revista Internacional d’Humanitats”, en el 2014, una part molt important, en lo referent a documents eclesials, es mantingué gràcies a la fidelitat de rectors i clergues, durant el segle XVIII i, fins i tot, durant part del segle següent.

Així, Joaquim Martí escriu que “en els llibres sagramentals en l’arquebisbat de València es va mantenir el català generalment fins als decrets de l’arquebisbe Andrés Mayoral (1737-1769), i al bisbat de Tortosa la imposició del castellà prové del bisbe Juan Minguélez (1714-1716), si bé la resistència dels rectors i clergues a aquesta interdicció s’allargà en algunes parròquies fins la segona meitat del segle XVIII (…). En els llibres extrasagramentals (llibres de fàbrica, de confraries, de compte i raó, d’administracions, de col·lectes…) el valencià continuà usant-se, segons els llocs, fins i tot al segle XIX” (p. 221).

I Marc Gandia Silvestre, en el document sobre les actes capitulars de la seu de Xàtiva, escriu: “Aquestes imposicions i manaments demostren com després del canvi de llengua efectuat a les actes, a la Col·legiata de Xàtiva es continua escrivint en la nostra llengua, que continuarà emprant-se gairebé fins a finals del segle xviii (sic) en els Quinque libri, perquè tot i les diverses imposicions els escrivans es resistiren a efectuar el canvi de la que havia estat la llengua d’ús tradicional: el valencià” (p. 40).

De nou, amb el segle XVIII, però ara, des dels escrits del capellà valencià Josep Esplugues, recollits per Emili Casanova en el llibre “Memòries d’un capellà del XVIII”, és molt interessant un comentari que fa E. Casanova, en la nota 11: “En cada missa de dia de festa hi havia un sermó, Josep Esplugues ens diu l’assumpte o el tema del sermó, però no la llengua usada, la qual cosa, ens fa pensar que era el castellà, com era propi de l’època. Com a prova es conserva el sermó predicat el dia de Sant Blai de 1769, d’autor anònim (…).

En canvi, es manté el valencià en les coses tradicionals com les cobles nadalenques ‘per les cases en lo dia de la Epifania eo Pasqua dels Reis cantant molt al intent de la obra alguns versos en valencià en alabança de Jesús recién naixcut i s’arrepleguen melons, rollos, llonganisses, pollastres’”(p. 102). Es tracta d’una pista més per a saber en quina llengua estarien escrits la gran majoria dels goigs valencians d’aleshores i l’ús que feia l’Església valenciana de la llengua materna de la gran majoria dels valencians, el valencià, fet que, en la recerca sobre els Sants de la Pedra, també té molt a veure amb la raó per la qual, en moltíssimes poblacions valencianes, els goigs a aquests sants tan populars… estan en castellà. No obstant això, com a dada esperançadora, direm que, en els darrers anys, hi ha un reviscolament del valencià, i que està present, per exemple, en alguns actes en el Camp de Mirra (per mitjà de la poesia) i dels goigs en la Vall d’Uixó, de què parlem en altres punts de l’estudi.

Finalment, adduirem que un motiu més per a aquesta presència del valencià en el segle XVIII, en celebracions eclesials, el tenim ben expressat en unes paraules de Josep Esplugues, qui diu que, després d’una visita del bisbe Andrés Mayoral, en 1742, “cuidà el retor de acordar i animar al alcalde i regidors a millorar la obra [de l’església] en los termes que havia insinuat el Prelat[1]. No es feen estos càrrec per la poca discreció que dóna el estat de llauradors que aquella insinuació devia seguir-se com a precepte” (p. 139). Emili Casanova, afig una nota a peu de pàgina, on diu que “La visió il·lustrada que té dels llauradors es reflecteix ací”, ja que el moviment de la Il·lustració (segle XVIII), s’emparava en la filosofia que les activitats polítiques i dels altres camps, havien d’anar dirigides cap al vulgus, cap al poble, però sense el poble, majoritàriament agrícola, és a dir, donava ales al paternalisme i a les persones de major categoria social.

 

Passant a un altre tema, però prou en línia amb l’anterior, tot seguit, tractarem sobre entitats que promouen el coneixement cultural dels Sants de la Pedra més enllà de la versió historicista tradicional, en tot l’àmbit lingüístic.

 

 

Entitats que promouen el coneixement cultural dels Sants de la Pedra en els territoris de l’àmbit lingüístic.

Aquest és u dels punts inicials de l’estudi, però hem de dir que són poques les entitats (enteses en el sentit de centres culturals, associacions, ateneus, organitzacions, etc.) que tracten sobre els Sants de la Pedra o que els han inclosos en alguna publicació.

Ara bé, la cosa s’amplia si afegim les pàgines web i els blogs que, tot i que no es centren en els dos sants ni en temes religiosos, sí que contribueixen (fins i tot, a hores d’ara) a un major coneixement de la nostra cultura i que, àdhuc, ho han manifestat en el fet de donar facilitats a l’hora de realitzar aquest estudi. Així mateix, són espais d’Internet que plasmen fotos, escrits de qualitat informativa i objectiva i que, a més, fan un paper cultural digne de tenir present.

Entre les entitats i les poblacions que promouen el coneixement de la festa dels Sants de la Pedra, hi ha, per exemple, Sueca (la Ribera Baixa), Cullera (la Ribera Baixa), Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida), el Camp de Mirra (l’Alcoià), Banyoles[2] (el Pla de l’Estany), Vilallonga del Camp  (el Tarragonès), Cubelles (el Garraf), Vall-de-roures (la Matarranya), Camporrells (la Llitera) i la Sorollera (el Baix Aragó).

Quant a entitats, hi ha el Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’” (de Cubelles), l’”Agrupació Cultural i Centre d’Estudis el Codony(de Vilallonga del Camp), la Fundación Cultural Valderrobres Patrimonial” (de Vall-de-roures),  l’Asociación SERVA” (de la Sorollera), l’”Associació Cultural Patronat del Tractat d’Almisrà” (del Camp de Mirra) i, per exemple, l’”Associació Cultural ‘Els Totxets’ de Camporrells”[3] (de Camporrells).

Igualment, en poblacions, com ara, Banyoles (ciutat i capital del Pla de l’Estany), hi ha molts estudis fets sobre la Festa del Terme, en què intervenen els sants Abdó i Senent, com a patrons de la part, històricament, pagesa de la ciutat, una de les dues en què es solia dividir Banyoles. Es fa molta festa als Sants de la Pedra. Hem de dir que n’he rebut molta informació relacionada amb els sants Abdó i Senent (quant al Terme), per mitjà de Miquel Rustullet Noguer (de Banyoles) i també, i d’interessant, de Martirià Brugada i Clotas i de Josep Grabuleda Sitjà.

Des de Llorenç de Rocafort (un poble de l’Urgell, ara en terme de Sant Martí de Riucorb), hi ha un metge que està interessat en difondre la cultura popular, a més de vivències, i que també ha escrit sobre els Sants de la Pedra i que, a banda, m’ha enviat informació: Pep Capdevila, en el seu blog “The Ladies of Vallbona”[4].

També han fet un treball interessant en Camporrells (la Llitera), per mitjà de l’”Associació cultural recreativa ‘Els Totxets’ de Camporrells”, en què inclou un llibret junt amb un disc sobre el ball dels totxets[5], publicat en el 2009, junt amb unes pàgines en català (en primer lloc) i en castellà i més informació, com ara, les distintes cançons (i més detalls musicals) que acompanyen aquest ball.

Així mateix, u dels punts on podem recórrer a demanar informació i a conéixer-los més, és en el Convent dels Caputxins de l’Olleria[6] (la Vall d’Albaida), per mitjà del P. Miguel Ángel Atiénzar, molt col·laborador, un lloc on hi ha molt a descobrir sobre els Sants de la Pedra, ja que hi ha detalls artítistics i de religiositat interessants per a una recerca.

Però també en Benissa (la Marina Alta), a través de Vicent Gomis Lozano (qui escrigué que estava interessat per la publicació de la recerca), en Biar (l’Alt Vinalopó), per mitjà Joan Lluís Escoda (regidor de l’Ajuntament), en Sueca (a través de Cristina Pons Claros), en Cullera (mitjançant l’arqueòleg Kike Gandia), en Aielo de Malferit (on s’ha creat  el blog “Historia de Aielo”[7], molt interessant, sobre història local i sobre la cultura i el valencià), a través d’algunes persones de l’equip que el porta.

Acabarem dient que hi ha publicacions de Carpesa (com ara, una amb què hem treballat molt) i també de Benimaclet, dos barris de la Ciutat de València on hi ha molta tradició cap als Sants de la Pedra i, a més, interés per millorar la difusió i la informació sobre ambdós sants.

Adduirem que, aquest apartat, en cap cas es tracta d’un homenatge a aquestes persones, tot i que vull dir que, en un moment i en una cultura que no ha rebut el suport polític durant els darrers tres-cents anys des de les autoritats espanyoles residents en lo que abans era el Regne de Castella (a diferència de la castellana), i, en el cas del País Valencià, quasi nul per part de l’Església institucionalitzada, el fet que, a hores d’ara, hi haja associacions, grups socials i persones que estiguen a favor de la cultura i que la difonguen, és mantenir un caliu que, sense aquestes aportacions, les quals, de vegades, fan el paper que podrien fer moltes associacions, resultaria difícil mantenir part del coneixement de la cultura tradicional (no sols de la cultura de la imatge, tan estesa en els nostres dies i com a fruit del triomf de lo patriarcal en la cultura capitalista i de la forta penetració de la cultura castellana en els territoris que formaven part de la històrica Corona Catalanoaragonesa) i, així, les nostres arrels, però decidits a impulsar-la, amb una d’obertura cap als altres, cap al demà i que creu en la cultura del poble senzill com una part positiva de lo que podem ensenyar i transmetre de generació en generació, de forma que hi perdure la llengua i també el matriarcalisme que va unit a tot l’àmbit lingüístic. Ara bé, a banda del poble senzill, cal dir que també hi ha hagut (i hi ha) persones que, amb grans coneixements culturals i, àdhuc, amb títols universitaris o, com ara, que han ocupat càrrecs de poder (polític o eclesial) no han deixat a banda la saviesa que no entrava en els llibres escolars del segle XVIII ençà ni, per descomptat, en moltíssims centres d’ensenyament o en publicacions no oficials, especialment, durant els segles XIX i XX.

Dit en altres paraules, i que formen part de la tesi “La figura de la dona a l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’Antoni M. Alcover” (https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/148323/Gelabert%20Miro_Ma%20Magdalena_TESIS%20DEF.pdf?sequence=1&isAllowed=y), de M. Magdalena Gelabert i Miró, i aplicables al camp, en tot l’àmbit lingüístic, “Tot i que les feines de la pagesia fossin predominants, tant en temps d’Alcover[8] com en segles anteriors, resulta estrany no trobar-hi més referències a les rondalles. Potser pel fet que es tractava d’un treball feixuc i poc considerat o perquè constituïa el dia a dia i no resultava atractiu ni digne d’explicar, el cas és que no n’apareixen gairebé mencions explícites” (p. 134). Un fet paregut m’ha vingut, algunes vegades, a la pensa, només de veure que, tot i que els Sants de la Pedra estan molt estesos en moltes poblacions valencianes i en altres, però, com ara, de Catalunya, hi haguessen poques recerques del segle XX o de l’actual i, així, he considerat que pogués tenir relació amb dos temes: 1) el fet que el camp semblàs una cosa de poble, del passat i 2) que a penes hi haja hagut persones que s’hi hagen dedicat, en bona mida, fins i tot, en poblacions valencianes on tenen molta tradició com a patrons. Això es veu compensat pel sentiment comunitari i favorable al reviscolament de lo valencià i de la cultura popular.

Així, en llegir les línies següents, tretes de les que hem escrit i de la tesi de M. Magdalena Gelabert, hi estava d’acord amb l’autora de la recerca, concretament, en fer esment d’unes frases de Joan Carles Sastre: “El gros de la mà d’obra femenina, a la Mallorca dels segle XIX, seguia ocupat a l’agricultura. (…) Eren dones analfabetes, que mai pogueren deixar constància escrita de la realitat de les seves feines. Cap d’elles va deixar per a la posteritat referències que parlassin de la duresa, la monotonia i l’escassa compensació econòmica que acompanyaven aquestes tasques. I del camp real tampoc se’n volgueren ocupar uns escriptors burgesos, de cultura massa urbana per a veure-hi qualque cosa més que un paisatge bucòlic” (p. 134).

Però, tot i això, en paraules de M. Magdalena Gelabert, “Sembla que Antoni M. Alcover, però , sí que sentia admiració pel model social propi de la pagesia mallorquina del seu temps i se’n mostrava defensor en múltiples ocosions. (…) Alcover sol descriure de manera positiva tant els personatges com l’estil de vida rurals” (pp. 134-135).

 

 

Notes: [1] Prelat vol dir alt dignatari eclesiàstic: arquebisbe, bisbe, abat, etc. Ací es refereix al bisbe Mayoral.

[2] Per mitjà de la zona, històricament, pagesa, això és, de persones vinculades al Terme.

[3] Agraesc que, en el mur de Facebook d’”Associació Totxets de Camporrells”, el dia 9 de setembre del 2019, em facilitassen el nom de l’entitat, amb la intenció d’emprar-lo en la recerca.

[4] “The Ladies of Vallbona” (https://www.pepcapdevila.com).

[5] Aquest llibret acompanyat d’un disc es titula “Totxets de Camporrells. 30 anys de recuperació d’un ball i una tradició popular (1979-2009)”. L’edició és a cura de Ramon Sistac i de Josep Ramon Vidal. Es publicà amb el suport de la Delegació a Lleida de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Ajuntament de Camporrells, de la Diputació d’Osca, amb la col·laboració del “Grup d’Estudis de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu”,edità el “Grup dels Totxets de Camporrells”. Està molt interessant.

[6] “Capuchinos L’Olleria” (http://www.capuchinosolleria.com).

[7] “Historia de Aielo de Malferit” (https://historiadeaielo.blogspot.com).

[8] Es refereix a Mn. Antoni Ma. Alcover i Sureda (1862-1932), escriptor mallorquí, recopilador de molt del vocabulari català contingut en el “Diccionari Català-Valencià-Balear” com també de rondalles mallorquines, eclesiàstic, etc.