Els vells, els pares i les altres generacions en poemes de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993).
Un poema interessant de l’escriptor de Gurb, en el llibre “Consells, glosses i records”, publicat en 1993, és “Homenatge a l’avi Josep Roviró i Pujol – El Saits” (p. 158), el qual reflecteix el matriarcalisme. Diu així:
“Estampa
És pomell de roses, de fulles descloses,
d’un Cel estrellat, montjòia[1] de molsa,
perfumada i dolça, de joia envoltat.
Amb profund deliri, d’aquest bell empiri,
on sempre heu viscut, joliu recompensa,
cordial, extensa, noblesa i virtut.
Per xò, en aquest dia, amb tendra alegria,
d’un cercle d’amor, gaudiu l’esperança,
viviu benaurança, amb dolcesa i candor.
30 de setembre de 1979”.
Com podem veure, per una banda, hi ha la persona envellida i desfullada i, per una altra, captem que, gràcies a la bona relació amb moltes persones pròximes, el padrí es troba en un ambient de joia, d’esperança i de candidesa d’infants.
Afegirem que, la primera vegada que escriguérem aquestes paraules, ens recordaren quan, en la meua família, véiem que l’avi matern (el pare de ma mare, 1906-1992) moriria d’ací a poc i, així, amb motiu d’una festa familiar de Nadal, l’aplec i el nexe entre el grup (cosins i tot) fou més gran, perquè volíem que ell se sentís emparat pels altres, més enllà de l’edat o de si érem fills, gendres o, com ara, néts seus.
Igualment, copsem el sentiment de pertinença a la terra (la molsa en el mateix indret).
Una altra composició de la mateixa corda i també dedicada al padrí esmentat, és “Recordança” (pp. 159-160), en l’obra de Ramon Tanyà i Lleonart, però més centrada en el desenvolupament de l’acte:
“Homenatgeu al vostre avi,
Josep Roviró i Pujol,
ara, i sempre que calgui,
visió clara, lluïssor de Sol.
És aquesta, formal Diada,
endiumenjada de flors,
ben suaument abillada,
amb vibrant pau i germanors.
És molt bell estol, de jovenalla,
amb angelets, madurs i grans,
és gentil i adient troballa,
embolcallada d’afanys.
Us trobeu en aquesta hora,
aconhortant, el vostre avi,
i aquesta llum de l’aurora,
procurareu, que mai no s’acabi.
En el transcurs de la vida,
d’aquesta arrel, tronc i brancatge,
la collita, ha estat florida,
amb portentós ensamblatge.
Per a tots, molts anys i d’altres,
i que ho pugueu, commemorar,
pau, salut, en tots vosaltres,
albirant sempre, el més enllà.
Ben sincerament us ho desitja,
el vostre sempre, Ramon Tanyà”.
En la pàgina 160, com una nota sobre els versos i en línia amb detalls en el text, l’autor afig que “El dia 30 de setembre de 1979, a l’ermita de Sant Roc de Gurb de la Plana, i a l’adjunta esplanada, es reuniren 176 descendents (fills, néts, besnets) de l’arbre genèric. 90 anys. Patriarca de la Comarca d’Osona”.
Adduirem que, en el poema, copsem trets matriarcalistes: l’homenatge als ancians (les arraïls), el nexe entre les diferents generacions, el tema de la maternitat (l’avia paterna de ma mare deia que tenia àngels i serafins en el cel, és a dir, fills de poc de temps i que s’havien mort ben petits) i el dels membres que representen el demà (les rames) i, a més, inclou els pares (el tronc).
Finalment, direm que, després d’escriure aquestes paraules el 8 d’octubre del 2024, evoquí el dia que una dona que havia fet els cent (la tia Doloretes, d’Aldaia, un poble de l’Horta de València) i que vivia junt amb una amiga meua i el seu marit, fou homenatjada en una celebració de familiars i amics en aquesta casa, en la primera dècada del segle XXI: la seua senzillesa i la seua facilitat per a connectar amb persones de totes les edats eren dues coses que remarcaven. Comencí a conéixer-la, quan ella tindria uns noranta-sis anys i estar junt amb ella i amb els qui l’acollien (molt oberts i senzills) resultava amé.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] El 8 d’octubre del 2024, que havíem plasmat aquests poemes en la web “Malandia”, Santi Arbós ens envià un correu electrònic en què deia “Aquest ‘montjòia’ deu ser paraula occitana amb el sentit aproximat de ‘fita’: https://dicodoc.eu/oc/diccionaris?option=com_dicodoc&view=search&Itemid=168&type=oc-fr&dic%5B%5D=BASIC&dic%5B%5D=RBVDOF&dic%5B%5D=LAUSOF&dic%5B%5D=GRANOF&dic%5B%5D=PNSTOF&dic%5B%5D=PROVOF&dic%5B%5D=LAGAOF&q=mont-j%C3%B2ia&q2=&submit=Cercar“, una entrada publicada en la web “Dicodòc. Multidiccionari occitan Multidictionnaire occitan”. El mateix dia, Rosa Rovira (a qui agrada la poesia i escriu poemes) ens n’envià u en què deia “El significat de ‘montjòia’ és un esdeveniment important, és com dir un munt o una muntanya de joia.
Jo ho tinc entès així”.
Agraesc la generositat de tots dos.
assemblea-pagesa-6f (1)
