Ja ben avançat el llibre “Bélgida y su término municipal”, l’autor entra en el costumari local matriarcalista, amb una visió il·lustrada en més d’un moment. Com a exemple, en el capítol “Costums”, comença escrivint sobre el “Caràcter dels habitants” (p. 119) i trau molts mots que ens han comentat (o que hem recollit) en relació amb els catalanoparlants d’arrels catalanes (i que nosaltres remarquem):

“Els qui hagen estat en Bèlgida, hi hauran pogut advertir que és una vila que es distingeix pel seu tarannà franc, noble i hospitalari; molt sobri, emprenedor i actiu, tant que, quan les seues aspiracions van més enllà dels reduïts límits del terròs, emigra a altres viles (…). La seua afecció a les diversions no reconeix límits i, amb qualsevol pretext, el belgidà organitza festes religioses, llança la pilota i fa córrer la pólvora; correcte i senzill, raboser i discret, enèrgic i prudent, són dots que el distingeixen. ¡Quina pena tan gran que la natura no haja dotat la vila d’eixe do que vivifica les ciutats i que reverdeix els camps, l’aigua, perquè en resultàs un indret encisador!” (p. 119). Són trets que, a més, reviscolen en l’apartat que hem traduït com “Acudits, anècdotes i històries” (pp. 162-188).

Sobre aquest tema relatiu a lo rural i a la ciutat, agregarem que, en l’article “Quan ens imposen la idea que parlar català a un castellà és de mala educació?” (https://www.elnacional.cat/ca/cultura/quan-ens-imposen-idea-parlar-catala-castella-es-mala-educacio_1450824_102.html), redactat per l’historiador Marc Pons el 12 de juliol del 2025 en el diari digital català “El Nacional” i a què accedírem el mateix dia, es pot llegir que “El règim borbònic presentava el castellà com la llengua de la llum, de la sapiència i del poder, que prestigiava els seus parlants. Clarament contraposat al català; reduït a la categoria de la foscor, del passat i de la gent rústica i illetrada que havia quedat exclosa de la cultura, de la ciència i del futur. 

El règim borbònic havia creat la idea de la necessitat de saber castellà per a ser algú en aquell nou escenari. Però, tot i això, aquell trànsit no s’aventurava fàcil. La societat catalana del XVIII era, únicament, catalanoparlant; i el règim borbònic era, especialment, maldestre en les seves comeses. Per posar, només, un parell d’exemples, direm que el 1730 el règim va donar per finalitzada la pròrroga que tolerava l’ús del català a les sales de justícia”[1].

Tornant a Bèlgida, en aquesta secció secundària sobre gràcies, molt prompte, exposa paraules que tornen a reflectir el matriarcalisme, molt viu en la gran majoria dels indrets i, és clar, en moltes narracions del primer terç del segle XX o anteriors: “Encara que alguns puguen semblar-ne fantàstics, tots ells són escenes de la vida real (…). Són quadres vius dels nostres costums que l’enginy va retractar recorrent a la gràcia i a l’acudit. Són l’expressió fidel de l’ànima belgidana, tan neta d’odis i de rancors com és plena d’entusiasme i d’afecte cap als seus. Si el lector no coneix els fills d’aquesta vila, li bastarà la lectura d’alguns relats i descobrir en ells el caràcter franc, noble, joiós, burleta i planer que els encoratja” (pp. 162-163).

De fet, en el punt “El primer miracle de Sant Blai”(p. 166), l’arqueòleg Mariano Jornet Perales diu que “la bona dona posà alguns parapeus i només va assentir quan rebé del seu marit la promesa formal de llevar-se els pantalons fora de la vila.

Disposat a complir fidelment el manament de la seua muller, un dia, de bon matí, eixí de Bèlgida muntat en el millor ruquet” (p. 166).

Entremig, en tornar cap a on vivia, l’home es lleva els pantalons… i els perd. Ara bé: com que ell no sabia si castigar Sant Blai o fer-ho a l’animalet, fa camí i, ja prop de l’ermita de Sant Antoni, el veu un amic, qui li diu:

“-Xe, Miquel, ¿d’on véns amb vestit de mitja gala?

-De portar un Sant Blai per al Carrer de Baix.

-¿L’hauràs triat miraculós?

-Com que, abans d’entrar en la vila, ja ha fet un miracle.

-Quin?

-Perdre’m els pantalons!” (pp. 166-167).

Per consegüent, l’amic del marit, sense burlar-se, recorre a eixa ironia que permet que qui havia anat amb el ruc, continue confiant en ell, que hi haja bona cordialitat i, de pas, el segon no fa ús d’una humor cínica, ni amb intenció de menysprear.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] El Decret de Nova Planta per a Catalunya data de l’any 1715.