El 22 de setembre del 2021, Joan Cubells Fullana, molt col·laborador, m’escrigué en el meu mur un enllaç per a accedir a l’article “Dona i cançoner” (https://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/affar/index/assoc/Affar_19/81v1p145.dir/Affar_1981v1p145.pdf), de Caterina Valriu i Llinàs, qui comenta “dir que el cançoner és un conjunt interessantíssim per a l’estudi dels costums d’un poble, que desmitifica molts d’aspectes de l’esser femení creats tant per la literatura com per la societat, que la dona que hi trobam reflectida és la dona viva i quotidiana” (p. 152).

En relació amb aquestes paraules de Caterina Valriu, el 24 de setembre del 2021, escriguí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, que, “A finals del 2010, un home molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i de Sud-amèrica), em deia ‘La cultura valenciana és matriarcal’.

I, el 28 de novembre del 2020, a una pregunta meua, em digué que, en la cultura colla, ‘L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases, on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen’”.

Tot seguit, vaig afegir que estava molt reflectit, per exemple, en moltes rondalles en llengua catalana.

El 24 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, en què es plasmà el primer comentari, Joana Pol escrigué “Lo que ara diré és tan sols la meva opinió, com demanes al post.

Vertaderament, per lo que sé de primera mà sobre la meva família, i per lo que vaig arribar a saber a través de les padrines, tiets i tietes, a Mallorca, les dones comandaven (adonau-vos, CO-mandaven). Aquest sistema IGUALITARI, més que matriarcal, es veu a través de les rondalles[1] i les cançons populars”.

A continuació, afig informació que, poquíssimes persones havien escrit en cap de les preguntes que havíem fet, fins aleshores, en relació amb la dona en la família catalanoparlant:“

“De fet, fou després de la guerra, amb la forta arribada d’immigració peninsular, que es produïen escenes de maltractaments masclistes molt mal vistes per la nostra gent.

Durant el govern de Franco, les dones no podien ni tenir un compte al banc, i la meva tieta comentava, tota espantada, que era la fi del món, perquè els homes eren com a infants, jugadors, borratxos, impulsius, bravejadors i, sense el control assenyat d’una dona, la civilització s’acabaria. Era una mica exagerada, la meva tieta. Però ben veritat que, a Balears i a València i a Catalunya, el matriarcat era ben semblant al que hi ha avui en dia al Marroc: les dones manen a la casa fins que s’hi fica l’amo. No anaven al bar, ni a timbes, ni enlloc que no fos acompanyades del marit o del nuvi (que havia de demanar entrada al pare, no a la mare)”.

Tot seguit, considera que “Pretendre que governaven les dones és una fantasia, en la meva opinió” i, un poc després, afig “amb tota la resta que l’home podia fer sense donar cap explicació a la dona: comprar, vendre, hipotecar, jugar-se la fortuna, la dot, les joies i, fins i tot, els vestits i els mobles, suposadament gestionats per la dona”.

A més, el 24 de setembre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Joan Claparols Vilamanyà escrigué “Parla amb les basques. Les d’aquí no s’atreveixen perquè hi ha massa immigrant mesclat”  i, immediatament, li comentí que, en el 2017, m’havia llegit el llibre “El matriarcalismo vasco”, “recomanat per un historiador, i, en bona mida, és molt vàlid per al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana” i que ‘Jo no relacione ‘matriarcal’ a ‘manar les dones’, sinó amb una manera de viure, i també amb molts temes que trauen, per exemple, Jaume Vicens Vives, Josep Fontana o, com ara, David Algarra Bascón. I, per descomptat, amb la col·laboració i amb l’aportació de moltes persones”.

Al moment, Joan Claparols Vilamanyà, m’escrigué “Les dones manen sempre, així o aixà”. I, ràpidament, li vaig adduir que, “Un dia comentí a ma mare que això estava molt reflectit en moltes rondalles (…) [i] en molts comentaris de catalanoparlants. I ella, em vingué a dir que les rondalles no podien deixar de plasmar lo que esdevenia dia rere dia”  i que, “ma mare, m’ha afegit que la meua àvia no exercia, per dir-ho així, un sistema autoritari, sinó molt obert, perquè, més d’una vegada, abans, volia saber quin era el punt de vista del marit”.

Aleshores, Joan Claparols em respongué: “Compte: Jaume I va deixar escrit que la millor virtut d’una dona era el seny. Parlem d’aquestes”.  

A vegades, pense que, com venia a dir-me Pere Riutort, durant una conversa de l’any passat, sobre el tema del matriarcalisme, cal tenir una mena de misericòrdia, ja que, més de tres-cents anys d’entrada d’unes lleis i d’un estil de vida prou diferent al matriarcal, si bé, molt més, des de la fi del guerra de 1936-1939, i vinculat als territoris catalanoparlants, no es compensen de la nit al dia.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

Nota:[1] Molt més en les rondalles.