Arxiu d'etiquetes: Corona d’Aragó

The Scientific World of the Crown of Aragon under James I // El món de la ciència, en la Corona d’Aragó, sota el regnat de Jaume I

The scientific world of the Crown of Aragon under James I

By / Per Joan Vernet

 

This article seeks to provide a general overview of the cultural landscape during the reign of James I, with a particular focus on science. The term “science” will form these purposes be taken to refer to the wide range of disciplines that are studied today in faculties of science, veterinary science, pharmacology and medicine. Science in the 13th century stemmed –at least for the most part– either directly or indirectly from Arab sources. It was shaped in accordance with the particular philosophical and theological ideology of its proponents, who were essentially split into two main groups: the Averroists and the anti-Averroists. Both groups enjoyed support from across the religious spectrum in the Crown of Aragon territories; in other words, from Christians, Jews and Muslims. For the purposes of this article, it will be necessary to grapple with certain philosophical and theological issues that may, at first glance, seem unrelated to the subject in question.

Este article tracta de proporcionar una visió general de l’ambient cultural durant el regnat de Jaume I, amb un enfocament particular de la ciència. El terme “ciència” es prendrà, per a estes finalitats, per a fer referència a l’àmplia gamma de disciplines que, a hores d’ara, s’estudien en les facultats de ciència, com ara, ciències veterinàries, farmacologia i medicina. La ciència, en el segle XIII, s’aturà directament o indirectament (almenys, de manera majoritària), en les fonts en àrab i es va forjar d’acord amb la línia de pensament filosòfica i teològica dels seus defensors, els quals es dividien, bàsicament, en dos grups: els partidaris d’Averrois i els detractors d’Averrois.  El suport a ambdós grups estigué present en tots els corrents religiosos de la Corona d’Aragó, això és, en el cristià, en el jueu i en el musulmà. Per a l’objectiu d’este article, caldrà esforçar-nos per a resoldre determinats assumptes filosòfics i teològics que, a primera vista, podrien semblar un poc fora de context respecte al tema en qüestió.

 

The sources and reference works available to us as researchers in this field — that of the Christian and Muslim world in the 13th century’s Crown of Aragon — are relatively few and far between. Much the same could have been said of Castilian science if it had not been for Alfonso the Wise, who spearheaded the creation of the immense Libros del saber de astronomía (“Books on Astronomy Knowledge”) compendium.

Les font i els treballs de referència que tenim disponibles, com a investigadors d’este camp, pel que fa al món cristià i musulmà en la Corona d’Aragó, són relativament escassos. Una cosa semblant podríem dir de la ciència en Castella, si no haguera sigut per Alfons el Savi, qui feu de punta de llança de la creació de l’immens compendi Libros del saber de astronomía (‘Llibres del saber d’astronomia’).

 

We can probably accept as a given the fact that 13th-century Christian science was a pale imitation of its Muslim counterpart. In so saying, I am in no way courting controversy. Indeed, this assertion is actually one of the few areas of agreement over the last 100 years of debate about Spanish science –both Menéndez y Pelayo and Echegaray accepted this to be the case, as have all those who have followed. Consequently, 13th-century Christian academics had two cultural languages: Latin for philosophical and theological concerns and Arabic when dealing with scientific issues. Jewish thinkers used Hebrew and Arabic, and Spanish Muslim scholars, simply Arabic –in spite of the fact that interest in Latin writings or those by Christian authors was notable during this period. This final point is evidenced, for example, by Ibn Said al-Maghribi’s remarks about Kitáb al Anivá (“The Calendar of Cordoba”), penned these centuries earlier by Recemundo and Arib ben Said, in the appendix that he wrote to Ibm Hazm’s Risala fi fald al-Andalus (“Praise Epistle to al-Andalus”).

Probablement puguem acceptar el fet que la ciència, en el món cristià del segle XIII, fou una imitació clara de la seua veïna, la musulmana. Respecte a lo que es diu, de cap manera vull entrar en cap polèmica. En realitat, amb esta afirmació, estem davant d’u dels pocs punts d’acord clar des de l’inici del debat dels darrers cent anys sobre la ciència espanyola, ja que tant Menéndez y Pelayo com Echegaray acceptaven que eixe era el cas, com també ho han fet els investigadors posteriors. Per tant, els acadèmics cristians del segle XIII tenien dos llengües per a temes en escrits de cultura: el llatí, per a qüestions de filosofia i de teologia; i l’àrab, quan tractaven aspectes científics. Els pensadors jueus empraven l’hebreu i l’àrab, mentres que els erudits hispano-musulmans, només feien ús de l’àrab, a pesar que fou notable el seu interés pels escrits en llatí o pels que havien elaborat  autors cristians d’este període. Este últim punt es manifesta, per exemple, quan Ibn Saïd al-Maghribí (*) comenta sobre Ki tab al-Aniva (“El calendari de Còrdova”), escrit abans d’eixe segle per Recemon (també conegut per Rabi Ibn Zaid) i Arib Ben Saïd, en l’apèndix que va escriure en la Risala fi fadi al-Andalus (“Epístola en elogi d’Al-Andalus”) d’Ibn Hazm. 

 

 

Font: La versió original figura en http://www.medievalists.net/2013/03/03/the-scientific-world-of-the-crown-of-aragon-under-james-i/, una web d’estudis medievalistes. També l’he pogut trobar, però completa, en pdf, en http://www.iemed.org/publicacions/quaderns/9/q9_099.pdf. Es tracta d’un article que aparegué en Quaderns de la Mediterrània (vol. 9, 2009).

 

Notes:  Hi ha informació sobre Ibn Saïd al-Maghribí (1213-1286), Rabi Ibn Saïd (del segle X, en altres versions, Rabi Ibn Zaid, més conegut com Recemon), en fonts diverses d’Internet, com ara, en la web Wikipèdia (en anglés i català), com també sobre Arib Ben Saïd (918-980), en http://espanaysuhistoria-garrot.blogspot.com/2012/09/la-medicina-en-el-al-andalus-ii.html. Quant a Ibn Hazm (994-1064), podem anar a Wikipèdia (en anglés i en català, sobretot a l’anglesa, molt més extensa). Els quatre són persones polifacètiques o destacades del món andalusí. M’ha agradat descobrir una part més de la història, igualment interessant.

 

 

 

 

 

Curial and Guelfa. A classic of the Crown of Aragon // Curial e Güelfa. Un clàssic de la Corona d’Aragó

Curial and Guelfa

A classic of the Crown of Aragon

Translated into English by / Traduït a l’anglés per Max Wheeler

With an introduction of / Amb introducció d’Antoni Ferrando

 

Among 15th-century literature in the Romance languages, Curial and Guelfa is one of the most successful romances of chivalry. It is a veritable jewel of late medieval European literature and of narrative in the Crown of Aragon in particular. Curial share a range of features  –realism, humanity, believable deeds of chivalry, historical background, allusions to everyday life, elements of humour and parody, variation between literary and popular language — with contemporary French chivalric narratives, and with the Valencian Joanot Martorell’s Tirant lo Blanc.

Entre la literatura del segle XV en llengües romàniques, Curial e Güelfa destaca com u dels llibres més populars dins de les novel·les de cavalleria. Es tracta d’una vertadera joia de la literatura  i de la narrativa europea de final de l’època medieval i, en concret, de la narrativa dins de la Corona d’Aragó. Curial e Güelfa acull una gamma de trets (realisme, humanitat, accions de cavalleria creïbles, fons històric, al·lusions a la vida diària, elements d’humor i paròdia, alternança entre el llenguatge literari i el popular) també presents en narracions coetànies de les novel·les de cavalleria franceses i del Tirant lo Blanc del valencià Joanot Martorell.

 

In this company, however, Curial stands out for the predominance in it of the sentimental component, for a significant incidence of learned elements from Greek and Latin classical culture and from the early fathers of Christian church, and for its striking styllistic elegance. These learned elements are an indication of fresh humanistic blowing from Italy. In this  way the novel unites several cultural currents that converge in western Romance narrative at the end of the Middle Ages and the beginning of the Renaissance.

En eixa empresa, tanmateix, l’obra Curial e Güelfa destaca pel predomini del component sentimental, per la presència freqüent d’elements apresos de la cultura clàssica grega i de la llatina i dels primers pares de l’Església, així com per la seua impressionant elegància estilística. Estos elements incorporats són un senyal dels vents juvenils i humanistes que bufaven des d’Itàlia. En eixe sentit, la novel·la unix corrents culturals diferents que convergixen en la narrativa occidental relacionada amb les llengües romàniques a la darreria de l’Edat Mitjana i al principi del Renaixement.

 

This translation into English, by Max W. Wheeler, is based upon the 2008 edition by Antoni Ferrando.

Esta traducció a l’anglés, a cura de Max W. Wheeler, es basa en l’edició d’Antoni Ferrando, del 2008.

 

Font: Este escrit està traduït a partir de la informació que figura en https://beta.benjamins.com/#catalog/books/ivitra.2/main.