Arxiu d'etiquetes: Biel Majoral

Dones que escolten la terra, els altres i la Mare Terra

General, , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La punta la donzella”. Fa molts anys, una mare i una filla d’uns dotze anys, les quals eren molt pobres i es dedicaven a captar, aplegaren a una població i “despertaren la compassió de la gent, que prou que els donaren socors” (p. 28). A més, “Rodant rodant van arribar fins aquí i, després de demanar on podrien trobar aixopluc per la nit que ja s’acostava, els indicaren una cova, coneguda com la ‘font Joana’” (p. 28). Per tant, no sols mare i filla (perquè el pare ja havia mort) reben bona acollida, sinó que se’n van cap a una cova (símbol maternal i matriarcal de recepció). Igualment, apareix un tret molt vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista: la font, d’on brolla aigua i que atorga vida.

I, com que, “Aquell lloc es veu que va agradar a mare i filla, (…) l’endemà no continuaren rodant món, sinó que es quedaren a la ‘font Joana’” (p. 28), o siga, que hi arrelaren. Aquestes línies empiulen molt bé amb un comentari de Biel Majoral (mestre universitari i cantautor balear) en l’entrevista “Biel Majoral: ‘Si escoltàssim la terra no tendríem la capacitat especulativa que tenim’” (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2003/08/06/169101/biel-majoral-si-escoltassim-la-terra-no-tendriem-la-capacitat-especulativa-que-tenim.html), publicat en “dBalears” en el 2003, quan comentava que, en una terra matriarcal com les Illes Balears, “La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. Avui la gent se’n va a una finca i diu: ‘Jo faré la casa damunt del turó, allà on hi ha la millor vista’ i comencen amb la pala i fins que tenen la casa no s’aturen. La gent d’un temps es feia la casa allà on se sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament”. O siga, 1) que la gent prenia moltes decisions pensant a llarg termini, no a lo immediat, detall que enllaça amb els Pobles matriarcals, 2) “escolta” la terra, és a dir, la mare, lo maternal, la terra on s’ha decidit viure i 3) un bon coneixement del terreny (detall que va en línia amb la frase “tocar els peus en terra”).

Per això, prosseguint amb el relat, tot seguit, “Passaren els dies i, a poc a poc, la manyosa mare anà arreglant la cova, per tal de fer-la més habitable. La noia anava al poble i, com que era molt bona noia i molt ajudada, sempre estava disposada a donar un cop de mà a qui fes falta, amb la qual cosa era corresposta de la mateixa manera” (p. 28). En relació amb aquest passatge de la rondalla, recorde que, posteriorment al 2013 (però no molt més tard), un capellà em feu un comentari sobre el tema del 0,7%. Ell convidava, fins i tot, als més pobres que havien arreplegat de la parròquia, a contribuir-ne als altres amb eixa part: ja no podien dir que no en tenien per al bé comú. I puc garantir, com ja escriguí en el 2015, que la solidaritat amb els altres, per exemple, és bona per al sistema nerviós, que ajuda a dormir millor, a tenir més confiança en més persones i a estar més optimistes i més esperançats.

Tornant al relat, resulta significativa la bona relació entre ambdues dones i, a banda, el benefici que això comportava, de rebot, a la jove: “La gent la tractava amb afecte i estima, car el seu bon cor s’havia guanyat totes les dones. Avui era una gallina, demà una barra de pa, l’altre uns cigrons, llenties,… i mil coses més.

El cert és que, cada dia, d’un o altre, li queia alguna cosa per endur-se a la cova, que la mare, amb el seu treball, l’havia convertit en una llar” (p. 29). Cal dir que aquesta narració no fou contada per una dona, sinó per un home, Jesús Reig Franch (p. 29).

Adduirem que, des del meu punt de vista i, al meu coneixement, com més s’escolta la terra (i més les mares i les dones de línia matriarcalista), més s’estima la vida i on u viu i no cap cap evasió: ni fiscal, ni cap a terres llunyanes, ni cap a cultures que es presenten com a alliberadores o més avançades i que, sovint, són de les que més es miren el melic i les que més fronteres posen, com ara, a immigrants procedents de terres explotades econòmicament i exterminades culturalment pel colonialisme (i pel neocolonialisme) occidental (ambdós, tan units a les cultures patriarcals), i a tot lo que no vaja en línia amb les seues llengües que, sovint, els seus parlants i promotors, de manera ufanosa, les presenten com “internacionals” (un altre signe d’imperialisme).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“¡Reina y siñora”, la dona per davant de l’home

General, , , , ,

 

El 9 d’octubre del 2020, fiu un escrit en distints grups de Facebook, que deia així: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera resposta, per part de Joan Colera, fou: “Tots els valencians de mena” i, immediatament, aclaria i adduïa “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la Bellea del Foc… El culte a la dona és evident”. 

En relació amb aquestes paraules de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, afegirem que, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un conte, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada a la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.

La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.

Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.

¡Reina y santísima! ¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).

I continua amb els regals a la dona: “Después venían los regalos de los amigos” (p. 36). I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).

¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).

Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez addueix que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí, d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora” que, àdhuc, llegirem entre eixes línies: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la mantilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).

A més, Vicente Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, comenta que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…)  la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).

Tornant a les paraules de Joan Colera, “Una dona major i un home major valencians junts pareix que la dona siga més gran i tot, i porta la veu cantant. Bascs, aragonesos, catalans, valencians, hem estat societats prou més igualitàries que altres dels voltants. Potser el nord peninsular hi entre en el mateix concepte”.  I, sense pensar-s’ho dues vegades, Joan Colera afegia l’article “Estudio muestra evidencias de poder matriarcal en la Iberia medieval” (https://www.entrenosdigital.com/articulo/cultura/estudio-muestra-evidencias-poder-matriarcal-iberia-medieval/2016033104918000311.html), publicat en al web “EntreNós” i en què es parla a partir d’un estudi que estava desenvolupant la filòloga portuguesa Maria do Rosario Ferreira i, igualment, sobre la cultura asturiana en bona part dels segles VIII i IX, la qual, com sabem, és matriarcalista.

 

 

Notes:  [1] La núvia.

[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.

Tot seguit, unes paraules que digué Biel Majoral, en les “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears”, celebrades a Manacor el 1r i el 2 de febrer de 1997.