Àvies (o padrines) i mares que comentaven sobre poetes, pintors, músics, balladors o bé sobre castellers.

El 19 de gener del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre poetes, pintors, músics, balladors o bé sobre castellers? Gràcies”.

En el meu mur, el 19 de gener del 2024 comentaren que, “A pagès, algunes noies no anaven a escola, sobretot, les nascudes al segle XIX, com la meva iaia. La meva mare sí que va anar-hi, però no estudiaven art, ni literatura… Això, i que la gent vivia isolada, els seus coneixements eren molt minsos.

L’única cosa que les podia instruir una mica fou la ràdio, encara que molta gent no en va gaudir fins els anys quaranta [ del segle XX] o més” (Fina Pujolras), “La meua iaia materna sabia molts versos, però imagine que eren populars. I cantava cançons de Concha Piquer” (Lourdes Boïgues).

En el grup “El Safareig de la Vila”, el mateix dia posaren “No. Algunes vegades, quan ma mare no podia, ens feia el dinar (l’àvia). L’àvia ens portava i venia a cercar-nos a l’escola cada dia.

Per cert, l’àvia era del 1919; l’avi, del 1916” (Tomas Sanchez), “La meua bestia, nascuda el 1920, ens cantava, ens recitava poemes, i cançons de ‘El trobador català’. Ella i l’àvia també ens cantaven sardanes, sobretot, de Vicenç Bou” (Ses Noues).

En el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 19 de gener del 2024 ens indicaren que “No em van parlar mai d’aquests temes. I, menys encara, de castells. Quan era jove, vaig viure a Roquetes, al costat de Tortosa. Allí no n’hi havia. La meva mare va ser pubilla de la sardana a Mollerussa i jo ballava sardanes i formava part d’una colla de balls regionals. Tots els dissabtes assajàvem. Vaig ser molt feliç” (Pilar Ortiz De Paz).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, eixe dia ens reportaren que, “Pel cantó de la iaia materna, els agradava les sardanes. I un germà, en Manel, de la mare, tocava a la cobla” (Nuri Coromina Ferrer).

En el grup “Records del nostre passat”, el 19 de gener del 2024 plasmaren “La meva mare, que era nascuda al 1910, em parlava del pintor Marià Fortuny. Ella era nascuda a prop de Reus. També m’explicava que, quan anava a Barcelona amb el seu pare anaven al Liceu. Al seu pare, li agradava molt la música. Però hi anaven alumnes del teatre, solament per sentir la música” (Paquita Junapere Mestre).

Quant a missatges, el mateix dia agregaven “La meva iaia treballava en una llibreria i coneixia les obres d’escultors” (Dyana Basi), “La tieta materna era sardanista. Sí: els avis materns em parlaven d’autors d’obres, com ara, de poesia, de teatre, d’història, de pintors…. En fi, de l’art en general.

L’avi tenia dues llibreries plenes de llibres; molts, en català, que jo gaudia.

A setze anys, em va donar ‘L’Atlàntida’, de mossèn Cinto” (Rosó Garcia Clotet).

Finalment, mare, el 19 de gener del 2024, per telèfon, em digué que, “En les viles, hi havia molta afició a rimar paraules, cançons, a fer versets, etc. Ací, en Aldaia [ l’Horta de València], quan hi havia clavaris nous, hi havia algú dels mateixos clavaris que treien versets per a tots els clavaris. La tia Maria[1]em contà que n’hi hagué u que en féu uns:

‘Romancero i prou fartó,

sempre té molt bona gana;

ell agarrà un canyamó[2]

que li durà tota la setmana”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Una cunyada de ma mare.

[2] Una bufalanga, una bufa, una borratxera.