Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre marits que es refeien amb dones, del punt de vista psicològic? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 9 de gener del 2026 ens comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “La meva mare no m’ho va comentar, però he sentit sobre alguna parella i ‘Van ser molt feliços’. Això, sí!!!” (Roser Canals Costa), “No tenc present que en parlassin mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Alguna vegada, sí. Tenim una amiga que s’ho feia amb un veí” (Àngels Sanas Corcoy), “Bé, tots, en algun moment, reconfortem un amic, un familiar o un desconegut. En tot temps, és bo i et sents millor. Jo sóc de pagès i sempre he mamat que fer el bé a tota persona en un moment donat és una valor afegida al teu tarannà i prou” (Lydia Quera), “A casa, tots eren peixaters, gent de llotja i de mercat… Tothom sabia el que passava entre els homes més eixelebrats i les dones més vistoses…

A final dels anys quaranta i fins a la darreria dels cinquanta, a casa, sentia parlar -els dissabte, en què es reunien tots- de dones casades que anaven amb camàlics guapos… i d’homes casats que sortien a cardar amb dependentes jovenetes…

Cada dissabte, de reunió, per a passar la comptabilitat del peix comprat i venut… La conversa de les dones derivava cap el tema de les infidelitats de la gent del mercat central (darrere la Ciutadella de Barcelona) i la del mercat local de Sant Andreu de Palomar, barri de Barcelona…

En aquella època, acabada la guerra i treballant tothom en l’àmbit del comerç del peix, de la cardamenta general, se’n coneixien els protagonistes… i qui cardava amb qui i com havia acabat la cosa i les bronques entre marits i les esgarrapades entre dones…” (Joan Marrugat), “Sempre hi ha hagut picaflors, però fet d’amagat. I amb dones conegudes. També hi havia prostíbuls” (Maria Dolores Sala Torras), “No. Abans, les vides privades eren molt privades; i més, amb els nens i amb els joves” (Fina Pujolras), “Era massa petit i aquest tema no el parlàvem… Segurament, amb la gent gran, sí!” (Daniel Gros), “No. En el meu cas, mai” (Angelina Santacana Casals), “No. Però això no vol dir que no n’hi haguessin” (Anna Babra), a qui responguí “Així és. Una cosa no exclou l’altra”, “Home: parlar directament, no, però, a casa, hi havia una dita…: ‘Val més dona que diners i home que hisenda'” (Josep Ferrer Ferrer), “La iaia sempre deia el mateix: ‘Un poll reviscolat’. A la vila, quan un home es casava amb una filla prou rica. Però també ho feia servir amb dones” (Montserrat Cortadella), “Tenia una àvia que deia que, a cinc minuts de casa seva, no hi ha cap home casat. Era molt irònica” (Rosa Canela).

En Twitter, el 10 de gener del 2026 posaren “Noooo” (Conxita 001).

Finalment, ma mare, el 9 de gener del 2026, per telèfon, em digué “En el mercat, sempre hi havia més gent de més vida, més realista, on podria haver-hi més xafarderia, una cultura menys seriosa. En canvi, en un comerç com una botiga, era diferent, no com en una parada de mercat”.

Indicarem que, en haver rebut els primers missatges en què el tema lligava amb lo eròtic i amb lo sexual, més que amb lo psicològic (que així era un passatge de la rondalla “Lo Mariner de Santa Pau”, plasmada per Jacint Verdaguer, de què havíem tret la qüestió), decidírem afegir “del punt de vista psicològic”, puix que provenia d’un marit que reviscolava en companyia de la dona i dels fills: “al costat de sa esposa i entremig de sos fills, es refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.