Tornant amb narracions sobre bruixes, en el llibre “Històries i llegendes de  l’any vuit”, de Dani Rangil, hi ha “La Roca Balladora de Pineda”, la qual té trets matriarcalistes i que ens evoquen altres detalls de la mateixa corda: “A la falda del turó de la Guàrdia, hi havia una gran roca damunt d’una altra i, tot i el seu gran pes, la gent deia que es podia moure. Per desgràcia, ara ja no ho podem fer perquè aquell vessant de muntanya es va urbanitzar i les màquines es van endur la roca per davant” (p. 118).

Així, per una banda, capim les dones (fortes), s’emparen entre elles i cooperen (una damunt d’una altra), tenien un gran pes social i en l’entorn i, igualment, tenien vida (es podien moure). Ben mirat, com a signe de la seua presència en la rodalia i de pervivències ancestrals, de caire maternal i d’interés per la natura com a mare i com a part de la bellesa de la vida, hi ha la valoració que el relator fa de la modernitat.

Després, el folklorista recopila que “Es deia que, a la Roca Balladora, s’hi ajuntaven les bruixes de les cases i veïnats dels voltants, i hi feien les seves juntes” (p. 118). Per consegüent, aquestes reunions, simbòliques i tot (per la seua antiguitat), esdevenen en territori femení i amb influència en bona part del veïnat, potser, com una alternativa a la política oficial i feudal i no cal dir que a la capitalista, com qui vol que les tradicions passen de generació en generació.

Una altra contalla en què apareixen bruixes i en nexe amb la figura de la mare, és “Pedregades i pèls de cabra” (p. 119): “Abans, a Canet, l’àvia ho explicava. Es veu que miraven de tallar les pedregades i que, si tocava la campana que era beneïda, no podia passar. I diu [ el que condueix la tempesta]:

-Va, afanya’t, tu, que la Cebriana ja toca.

I, a cada pedra, hi havia un pèl de cabra i això es veu que eren coses de bruixes”.

Com copsem, hi ha mots que lliguen: la dona com qui transfereix el llegat cultural i com a alliberadora de la vila (ella és qui toca la campanya que aüixa les tempestes), la cabra (u dels animals vinculats amb l’alletament) i la cabra com a símbol de part de la bruixeria (la figura del boc i dels qui s’apleguen junt amb ell).

A continuació, l’investigador de Calella entra en el punt “Bruixes i criatures” i posa que, entre els rituals molt antics que encara es conservaven en els segles XVIII i XIX, hi havia l’oferiment de vides i que, “Per a compensar una suposada divinitat de la terra, propietària d’aquell solar que anava a ser ocupat, se li oferia un sacrifici de sang, que podia ser un pollastre, però mai una persona. Aquest costum ja el practicaven els nostres rebesavis ibers, que no sacrificaven vides als seus déus, a diferència dels veïns celtes” (p. 119) i dels jueus, si més no, a l’estil d’Abraham al seu fill Isaac, tal com és presentat en l’Antic Testament de la Bíblia, en què Abraham és a punt de sacrificar el fill.

Com assenyala més avall, es combinava la bruixa amb el punt més dolorós de la vida humana: la mort dels infants (p. 120).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.