Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la religió? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 28 de novembre del 2025 comentaren “La mare era creient, però no anava a missa perquè ella sempre deia que no creia amb els capellans” (Àngels Salvador), “Les meues àvies eren, per tradició, catòliques fins al moll de l’os, però poca cosa podien comentar perquè eren totalment analfabetes” (Xec Riudavets Cavaller), “No els agradaven els capellans” (Angelina Santacana Casals), “Ma mare tenia un oncle rector i ella deia que l’oncle, deia uns anys abans de la guerra civil: ‘Em sap greu per la família, però, per culpa meua, patireu vosatros'”. Es va morir abans de començar la guerra” (MCarmen Bañuls), “Nosaltres som catòlics i sempre la dignitat, l’educació, resar, ajudar i conversar sobre el bé. Era, dia a dia, a la taula i passejant, fins i tot, admirant la natura.
La missa, a tot festiu, i ajudar els qui no tenien, era complir” (Lydia Quera), “Sí. Eren molt religiosos, tota la família. Tenc besties monges. Es complia amb tot el que manava l’Església” (Margarita Frau Mir), “Passatges bíblics, més aviat, com qui explica una rondalla” (Joan Prió Piñol), “A casa, ni mares, ni àvies no eren pas de parlar de religió. L’única frase que podria considerar entroncada amb la religió o amb la moral, vaja…, que la meva àvia la repetia molt, era ‘Tal faràs, tal trobaràs’. I també ‘El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú'” (Isabel Esteve Bertomeu), “Eren conscients i respectuoses. Ara, allò de rates de sagristia, no ho havien estat mai” (Maria Dolors Sala Torras), “Bé, més que comentar, ja es veia. La religió formava part del dia a dia, d’ençà d’anar a missa de vuit, entre setmana (no cada dia), fins a missa de dotze (aquesta era imperdonable) els diumenges; els actes religiosos que es feien durant la festa major i que es vivien com una autèntica festa; el fet de relacionar les feines del camp i els esdeveniments de l’any amb els sants, etc. Eren, ja, coses naturals. No havies de fer una cosa a la fi de gener, sinó per Sant Sebastià; o a l’agost, sinó per la Mare de Déu d’Agost” (Àngel Blanch Picanyol), “La besàvia havia llegit la Bíblia. La iaia era molt creient i, quan algun home deia ‘Me cago en Déu”, aquesta boca s’enfadava molt.
I la mama (1926) havia anat a escola de monges i havia viscut amb la seva mare i amb l’àvia. També era molt creient: a la nit, resava o se signava davant la Creu que llavors teníem al menjador i una capella petitona on hi havia un Sagrat Cor i tres fotos dels difunts: la besàvia, la iaia i l’avi.
Dins aquesta capelleta, toot molt ben posat, tenia la seva foto de casament i la foto de comunió de les bessones.
Podria fer un dibuix. Ho tinc molt present.
No ho vaig demanar mai, però el noi no el tenia enlloc (cap foto), vull dir; i aquest era sagrat per a ella” (Montserrat Cortadella).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
