Prosseguint amb la introducció de l’obra de Daniel Rangil, aquest enllaç entre el xicot i la dona d’aigua, fins i tot, fa que “El llevant va esdevenir un sot infinit orfe de rius, d’estanys i de vida i, al mar de ponent, l’aigua pujava cada vegada més amunt desplaçada per tot allò que es dipositava al seu fons” (p. 13). Aquest fragment va acompanyat de simbolisme: mentres que la banda oriental perd, augmenta l’occidental (la de la posta i, així, la feminal) i, de pas, plasma que, com diu una dita, “Mentres hi ha vida, hi ha esperança” (ací, generada pel bon vincle entre una sirena que fa de mare i el jovenet).
A més, com si, igualment, hi hagués un acte sexual que porta a un futur part, l’animalet marí (Tetis) “sentia créixer al seu ventre la llavor que el Farellet hi havia dipositat just abans del desastre” (p. 13). I, com en una explicació de com naix un nin, el folklorista posa que “L’aigua assolia cada dia cotes més altes, fins a obrir-se camí cap a l’altra banda de la serra, arrassant tot el que trobava en el seu pas cap a la fossa immensa i erma de llevant. Tetis (…), en el darrer alè de vida, s’obrí el ventre amb una pedra esmolada i en va treure el petit Esmè, gegant del vent, fill de la sirena Tetis i del Farellet, nét del gegantàs Farell i d’una dona d’aigua” (p. 13).
Anem a pams: 1) l’altra banda de la serra és la vida fora del cos de la mare, la vida biològica i tel·lúrica, 2) després de trencar aigües, 3) tocant a l’alè, va acompanyat d’un tret matriarcalista (la pedra) i, així, un pas que podem considerar que és fet per dones (la comare recorreria a eixa mena de sílex) i 4), com a resultat, n’ix el primer nét i es garanteix la continuïtat.
Aquest lligam és tractat com una serralada: “D’un munt enorme de penyals amuntegats, llençats pel Farell, s’havia format el Montseny. Tetis allargà els braços deixant Esmè sa i estalvi al peu del massís, essent el gegant del vent el primer poblador d’aquell món nou nascut” (p. 13). Aquest passatge pot evocar-nos l’instant en què la mareta agafa el nen que tenia en braços i, sense alliberar-lo per complet, el posa amb els peus tocant terra i l’agafa de la mà, per exemple, per a passejar tots dos.
Finalment, el narrador comenta que “La sirena (…) i les aigües de la seva mar s’escolaren totes (…), unint-se a les de la llunyana Mediterrània i, juntes, van avançar fins als peus del que havia restat de l’antigament extensa serra del Montnegre” (p. 13): s’havia iniciat la infantesa del nen (ací, la del nét).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
