Continuant amb l’obra “Les rondalles del Peirot”, del folklorista de Vic, el matriarcalisme també es plasma en la rondalla “La cabana dels Moros d’Avellanet”. Un caçador comenta a un altre que una roca els farà bon paper i, en acabant, li’n parla: “Precisament, aquesta roca em fa pensar en les de la cabana dels Moros. Saps què vull dir? (…) just sobre la vila d’Avellanet, (…), abans d’arribar al coll de Jou, hi ha una cabaneta feta amb quatre rocasses planes, posades una damunt de l’altra, com si fos una barraca de pastors” (p. 101).
Altrament, li addueix uns trets que podríem relacionar amb la força de molts personatges femenins (i de moltes dones) en la cultura catalana. Així, en la primera de les dones que trau, ella, al capdavall, mor; però, en la segona (com si el narrador la relatàs a propòsit), la geganta, fins i tot, venç:
“-Diuen que aquesta cabana d’aquí dalt era l’aixopluc d’una geganta mora, que ella mateixa s’havia construït amb pedres traginades del fons de la vall estant (…). Altres (…) diuen que, mentre pujava les rocasses cap al capdamunt de la serra, amb les mans, que li restaven lliures, s’entretenia tot fent mitja” (p. 101).
Per tant, ací apareixen les dues parts: la feina i la de la part creativa (fer mitja). Com a anècdota, diré que ma àvia materna (1910-2000), més d’una vegada, quan no tenia cap quefer, demanava a ma mare si tenia fil, per a fer ella la seua tasca preferida des que tenia uns set anys: fer ganxet.
Tornant a la contalla, hi ha un vincle entre la mora i la casa i ella (com, per exemple, en la cultura basca) organitza, gestiona i és bastidora.
En una altra rondalla en el llibre de Gerard Canals Puigvendrelló, “El castell de Roca Mora i el roc de la Cabanada”, prosseguim amb el tema de les roques i, potser, de monuments megalítics o d’abans dels temps dels romans (anteriors al segle V). Igualment, la mare fa de transmissora de la cultura tradicional… i a una filla, primerament, com a recopiladora d’una dita que ara ensenya a la xiqueta: “’Val més Roca Mora i Castellneró, que Catalunya i Aragó!’. Saps què vol dir això? (…) I saps d’on ve aquesta dita? No? Ara t’ho explicaré… (…).
Resulta que, antigament, els moros ocupaven alguns castells situats a les muntanyes. (…) El de Rocamora va estar habitat pels moros durant molt de temps; (…) segons deien sembla ser que els moros hi havien guardat uns tresors preciosos, amagats gelosament en esplugues i cavorques inaccessibles excavades a la muntanya i que ningú no ha pogut trobar mai encara” (p. 105). Passatges com aquest són molt comuns en llegendes en què intervenen coves, tresors en l’interior de la muntanya, etc., El detall d’endinsar-se podríem enllaçar-lo amb la figura maternal.
Després, la mareta li narra sobre els moros de Roca Mora i un pacte que feren amb els vilatans de Guils. Altra volta, el tema de l’acord, ben lligat als Pobles matriarcalistes: “el seu cabdill va decidir fer un tracte amb els habitants de Guils” (p. 106): establir una fita.
Més avant, el recopilador indica que la nena escoltava en silenci la mare (p. 106). I més: el capitost dels moros va complir la seua paraula, ja que “Hi va col·locar la gran rocassa que, de dalt de la carena estant, marcaria la fita als ramats dels pastors” (p. 106) i els habitants de Guils la batejaren “roc de la Cabanada” (p. 106).
Quant al simbolisme de la cabana, cal dir que podria representar llocs en què es farien cerimònies relacionades amb alguna divinitat femenina, puix que la casa, l’acolliment, el niu, etc., empiulen amb la mare i perquè hi ha monuments en forma de cabana que són anteriors a la introducció del cristianisme en la península ibèrica.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
