Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre els mestres? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 4 d’octubre del 2025 plasmaren “Sí. Els mestres tenien una feina: ensenyar; perquè educats ja sortíem de casa. I una cosa: l’àvia deia que havia de respectar l’alumnat amb mans, quietes, no per tocar” (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “Doncs, no. No anaven o anaven poc. ‘Passes més fam que un mestre de l’escola’. Era lo que hi havia” (Fermín Carbonell), “Sí. Era part de la seva existència. I els respectaven molt” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí. Ma mare havia anat a una escola de monges a Sant Boi de Llobregat i smpre feia referència a una monja (la germana Salvadora, de l’Arboç del Penedès) que era un àngel. Transmetia amor i estimació en totes les seves paraules. Les ensenyava a estimar els animalets, les flors, la natura i tot el que envoltava l’entorn dels infants. També els va inculcar l’amor a Catalunya. Ma mare era molt petita i la va marcar tota la vida” (Joan Prió Piñol), “Les monges Carmelites de la Caritat. Eren franquistes total” (Àngels Sanas Corcoy), “Per a la iaia, eren una institució, eren ‘sagrats’. Per a la mama, també, però ja amb matisos diferents: posava els punts sobre les is” (Montserrat Cortadella), “Ma mare anava a costura (ella ho deia així) i la mestra na Bernarda tenia una canya llarga i, sense moure’s del lloc, la feia usar per a pegar els alumnes, però era una bona mestra.
La cunyada de ma mare era mestra i, en la dictadura, no estava del tot d’acord del model d’ensenyament i li tocava tragar” (Octavi Font Ten), “Mai van anar a escola, cap de les dues” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. L’àvia Maria sempre deia que se’ls havia de respectar i fer cas del que deien, que els estudis i aprendre eren molt importants” (Àngel Blanch Picanyol), “Alguna vegada, sí!” (Angelina Santacana Casals).
Adduirem que, com escriguérem sobre la qüestió a unes quantes persones, “Un amic meu que estigué en el nord de Xile, en contacte amb la cultura colla, matriarcalista, tenia clar que l’escola oficial és u dels mitjans per a tractar de reduir els grups culturals (ací, els catalanoparlants) que no són de la línia del poder.
Com a exemple, hi ha llibres que, quan escriuen sobre l’ensenyament públic en els segles XVIII i XIX, parlen de la resistència cultural dels autòctons a eixe mitjà.
La matriarca d’on ell visqué treia de l’escola els xiquets colles. A canvi, ella els formava explicant sobre la cultura tradicional del Poble, sobre la natura…”.
En resposta a aquests mots sobre els colles, Àngel Blanch Picanyol, el 4 d’octubre del 2025 ens afegí “En el cas de Moià, que és el que jo conec, els mestres de l’escola pública, molts, eren del mateix poble.
Quan era petit, encara en vaig conèixer algun (i alguna) que ma mare em deia que havien estat mestres. I eren de la vila.
I el cas de l’altra escola: la dels escolapis (a Moià, hi havia seminari). Si bé és cert que, lògicament, hi havia un component religiós prou important, i polític de cara a la galeria, per a dins, era diferent. Eren una gent que estava molt amb el poble.
En el cas de l’oncle de ma mare, qui era Procurador General de l’Escola Pia i que estava al Vaticà, va deixar el càrrec per desavinences amb el Papa i va tornar a Catalunya, on feia classes de català camuflades per classes de religió. El català era prohibit ensenyar-lo, però ell ho feia i, qui l’aprovava, automàticament, tenia aprovada la religió”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Nota: Les fotos són del llibret “‘La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (pp. 20-21), imprés en el 2017.
