Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre persones que els havien deixat empremta? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 29 d’agost del 2025 posaren “Se suposa que sí; ja no en recordo gens” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí, sobretot, de bons polítics de Catalunya, gent que ajudà molt a refer Catalunya i que ajudà refugiats, escriptors i músics. Fins i tot, el meu oncle salvà deu persones catalanes dels nazis a Perpinyà, amb perill del camp de concentració estant” (Lydia Quera), “Sí. A casa dels avis materns (que eren rojos i separatistes, com jo), es parlava de diversos personatges polítics catalans i se’ls descrivia amb un record de cordialitat i de bonhomia.
Vàrem anar a França a veure’n un. Jo tenia set anys.
Al barri on vivíem, Sant Andreu de Palomar (Barcelona), acompanyava els avis quan anàvem a casa de la vídua d’un d’aquells polítics, i les converses sobre els fets de ‘la guerra’ eren encisadores” (Joan Marrugat), “No” (Anna Babra), “Quantes històries sabien!” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí. Son pare era jugador i eren llogats en una casa i ma mare patia perquè li feia por de no pagar el lloguer.
Per això, ella va ser estalviadora tota la vida: sempre tenir un poc de diners guardats” (MCarmen Bañuls), “No” (Lurdes Gaspar), “Sí. Dels seus pares, lo treballadors i escarrassats que eren pels fills” (Daniel Gros), “La iaia tenia la seva mare, la Marieta. Una dona vinguda del camp i que vivia al mateix carrer que ella. S’havia adaptat a la vida del Carrer de Gurb, a Vic. Vivia la Marieta, a dalt del taller de fusteria del seu nét. L’avi era de Gombrèn. Un agricultor ros i llest, però sense estudis, que li deien ‘el ros de la Riereta’.
El meu besavi ja era mort, quan jo vaig néixer. Era un home interessant, però la Marieta era genial, una fona amb dos… [= collons], capaç de tirar endavant qualsevol ensurt que tenia la vida. La iaia era capaç d’anar per les masies de la vila de Gurb, a tocar Vic, a intercanviar productes.
Ara: la meva iaia sempre tenia la seva mare com una figura excepcional.
Jo, del 1956, hi tenia la iaia Dolores: quina dona mes avançada! Fora de sèrie, coneguda i estimada per tots” (Maria Dolors Sala Torras), “Bon dia,
No record que mai me’n parlassin” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. I moltes vegades, del Pare Pere Tarrés i Claret. El va conèixer en primera persona. Va ser metge d’ella (i del meu pare), confessor,…Era el metge dels pobres. El que cobrava com a capellà i com a metge ho donava als pobres, no cobrant-los les visites, ni les medecines, i ell no tenia mai diners, ni per a menjar” (Àngel Blanch Picanyol), “La mama, d’una monja que va tenir, que va ser mooolt bona persona, i de la seva iaia (que les va ajudar a crear), era una gran persona. Jo l’adorava. I la iaia de la seva mare, aquesta dona lluitadora,… me n’explicava meravelles, però amb molt caràcter” (Montserrat Cortadella), “Sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Mai em van dir res d’això…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé),“Sí: l’àvia sentia que la pobresa els aportava l’empremta de la vida” (Núria López Cambra), “Sí. Ma mare parlava de sa mestra i de sa àvia” (Toni Bernabeu Pérez).
Finalment, ma mare (1943), el 29 d’agost del 2025, per telèfon, em digué que, “A nivell del carrer, hi ha gent que ens ha deixat empremta, més que polítics.
A mi, sí que hi ha hagut persones que m’han marcat, que m’han ensenyat”. A banda, ens afegí que no calia que fossen familiars.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.