Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien davant el nadó que no plorava ? Figura en una rondalla recopilada en el segle XIX pel folklorista Pau Bertran i Bros, quan escriu que “La criatura (…) no plorava, ni somicava”. Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

***

Quant a missatges, el 4 de juliol del 2025 ens posaren “La mare no s’hi va trobar!!!”, (Roser Canals Costa), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “No ho sé!” (Angelina Santacana Casals), “A casa, sempre hem estat plorons” (Josep Ferrer Ferrer), a qui el mateix dia comentàrem que “Plorar forma part de la persona”; “No sabria dir-ho” (Ximo Caturla), “Sí. Les padrines es preocupaven si els nadons no ploraven. Deien que no era normal, perquè, en plorar, expressaven els sentiments (com ara, la gana o que necessitaven atenció). Per sort, jo vaig sortir plorona; però la meua germana, no. Per això, estàvem molt pendent d’ella” (Contxi Enjuanes Carrera), “Se suposa que no molt bé” (Fermín Carbonell), “Bon dia,

Ho desconec. Imagín que devien malpensar” (Xec Riudavets Cavaller), a qui adduírem que “El rector fa un paper semblant al de psicòleg i al de remeiera.

A vegades, cal fer com en la sala d’operacions: agafar unes pinces i estirar un poc: llavors, captes la lectura ‘vernacla’ de la realitat, no la dels documents oficials de l’Estat, ni la de molts dels arxius eclesiàstics”. Aleshores, ens deia “Curiós. No em sona aquest tema en la rondallística menorquina.

Bona feina.

Endavant les atxes!”, “Jo vaig tenir un germà més jove que jo, onze anys, i el cuidava bastant la meva mare” (Àngels Sanas Corcoy), “Si plorava, era un marrà (o una marrana). I, si no, era un encant, perquè dormia molt” (Montserrat Cortadella), “Solien agafar-lo una estoneta, en braços i acaronar-lo” (Lydia Quera), “De sempre, he sentit dir als meus majors, no exactament sobre el plor o la seua absència,sinó referit als infants massa tranquils: ‘Carn que creix no pot estar queta’ i ‘Més val so que arre'” (Vicent DE LA Torre), a qui escriguí “Sobre el primer refrany, ma mare diu que, un oncle seu molt tolerant, el deia quan un xiquet era més aïna desinquiet: ‘La carn que creix no para'”, “No ho sé” (Anna Babra).

En el grup “Defensem la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre patrimoni…”, el 4 de juliol del 2025 plasmaren “Ho he fet i ho continuaria fent, tantes vides com tingués, Lluís.

Ha estat la lluita de la meva vida i hi he arribat fins on he pogut, amb il·lusió i amb coratge, que encara no he perdut!

Sortosament, als nostres Països Catalans, no ens manquen persones, com tu mateix, que ens doneu exemples de fe, voluntat i constància. Una forta abraçada!!!!” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).

En el grup “Amics i amigues del País Valencià…”, el 4 de juliol del 2025 ens escrigueren “Té molta bondat” (Mila Puchol Hernández).

Finalment, ma mare, el 4 de juliol del 2025, en nexe amb els mots de Contxi Enjuanes Carrera, em comentà “O que els canviaren [ = canviassen] el bolquer o que els eixien les dents”. Sobre el plor i l’edat, treia que, “De majors, [no de ben xiquets], dels sentiments. De menuts, [ eren, més aïna, signe] de necessitat. A vegades, els donaven una culleradeta perquè pogueren [ = poguessen] tirar els aires. Mon pare [, de 1906], contant sobre la guerra [, 1936-1939] o sobre el llibre ‘Corazón’, plorava molt”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.